QUI NO DESTACA (contrastos lite)

Mirà per la finestra i somià deixar de ser. Veié les aus que esquinçaven el blau del cel mentre volaven vaixells, i s’esgargamellaven les tardes de primavera començant a deixar caure la idea de que l’estiu arribava.
No li interessava el que deia el professor a la pissarra, no entenia per què la gent volia veure problemes de matemàtiques on només hi havien dibuixos. Tan sols sentia un cant de colom quan el mestre parlava, i tampoc sabia per què la gent volia sentir-hi la lliçó, i preferia somiar a intentar aprendre allò que sabia que mai entendria. El tragueren al negre, no va saber que dir devant dels angles de guix, i, com sempre, mentre el mestre el renyava i els companys se’n reien, es posà vermell. Per dintre li pujà una marea de ràbia que tan sols el deixà tornar, poc a poc, al seu pupitre.
Sortint de l’escola, imaginà que les pedres que li tiraven eren avions de paper, i ni sentí els cops a la seva pell, que es tornà morada. Mai havia set massa amistós amb els seus companys, no entenia les seves ganes de jugar al futbol mentre que ell volia fer castells de sorra i jugar a pirates i natius. No s’avenia a participar perquè sempre li tocava seure a la banqueta. No s’hi amoïnava, però. Quan jugava sol, sabia que sempre seria el seu protagonista, el qui guanyava, el bo, qui mata dracs de fum i salva princeses de roba.

Passà el temps, i tots van créixer, o no tots, encara alguns seguien mirant per la finestra. Els ocells al seu cap seguien bategant les ales contra els barrots, i continuava perseguint l’estiu enmig de les nits d’hivern. Seguia sense saber què feia allà plantat mirant qui no l’estimava, seguien els seus companys tirant-li pedres de paraules, seguí acompanyat de la soledat. Un dia de gener, cansat de no importar-li res, pujà a la torre més alta, per veure si mossegant el gris del cel els seus ocells callaven. Mirant el remor de la ciutat no sentia ja ni les rialles.

Quan algú hi caigué, no sapiguèren on havia anat a parar aquell xicot que perseguia les mosques amb la mirada. Ningú el va veure abandonar l’ombra de l’edifici, ningú el va veure caure al terra, ningú va sentir el seu riure; tan sols es va poder sentir l’aleteig de cent ocells escapant de les seves presons de paraules callades.

Ningú en sabé res, d’ell, fins que, al cap del temps, reberen pedaços de les seves ales en forma de postals.

*Per mihermanito, perquè ser diferent és dur, encara que és d’hora perquè t’adonis que el teu horitzó no és de cartró*

Silenci, estimo el silenci.
És un balsam que em cura les orelles.
No demano més que res.
Silenci amb no res.

Aquí on sóc jo
Res no existeix:
Ni por,
Ni dolor,
Ni fam,
Ni crits,
Ni paraules que tallen,
Ni fracàs.
Res és de color d’ala de mosca.
Res no sap a cel blau,
Res no és com el vent,
Però
Res no fa mal,
Res no entristeix,
Res no fereix.
Sento el no res que m’omple les venes
Com la sang…
Sang de buit.
Sang no raja,
perquè no és res més que res.
Res de ferides closes que sagnen això,
Res,
Però sagnen.
Dolor que no és res més que dolor,
Amb silenci,
Silenci de crits que moren
Ofegats a les goles
Dels qui no s’atreveixen
A viure al no-res.
aquí, em menjo les hores,
sola.
Sola com mai
Sola com sempre.

A vegades penso:
Que serà dels de fora?
Però els rercordo i em dic:
Estimo el silenci.
Silenci de nit,
De veus que m’ofeguen,
D’aquells qui maten
Les ganes de viure
I sortir d’aquí.

No us dec res,
Res no desitjo.
Llágrimes sordes,
No saven
Que no us vull.

Si un dia véns a veure’m
No pateixis, no t’obriré
La porta de la meva vida.
No hauràs de sentir-te obligat
A comunicar-te
Amb algú que parla en silenci,
Viu al no res,
I res vol dels demés,
Més que això,
Res.

Res no és el que sembla (lite)

Les teves mirades no son el que sembla, el que amagues darrere de la teva máscara no és el que sembla. Els teus sentiments no son, ni molt menys, el que semblen.
Per què t’amagues?
Vas per la vida protegin-te del món, de la gent, fins-hi tot de tu mateix/a. No te n’adones que també t’amagues de l’amor.
Et conec, els dos sabem que et passa.
Tens por.
Por de ser tu mateix/a, de mostrar-te vulnerable i de que els demés sàpiquen els teus punts febles.
En el fons, també és por de no agradar.
Tots tenim aquesta por, però ningú no ho diu.
Por a ser grans, a cambiar, a no ser com els demés esperen, a decepcionar, a no estar a la altura. Jo la tinc, i no ho nego, ni m’amago.
No et critico, et dic la veritat.T’entenc, però no ho respecto.
Ser lliure és bo, a vegades fa mal, però no té comparació amb les reixes d’una gàvia.
La teva gàvia, feta per tu per a tu.
No t’agradaria ser feliç? Perquè sé que no ho ets.
Ets la màscara que riu quan l’interior es trenca.
T’has tallat amb la teva pròpia pena, i plores.
No és dolent plorar. No és dolent ser dèvil.
No és dolent res d’això.
No et facis més mal perquè els dos sabem la verita, la teva i la meva, la nostra.
Et conec, i sé que en el fons tan sols ets un nen petit que s’ha perdut en el camí, algú que ha caigut i plora desconsoladament, i no tè una mà a la que agafar-se.
Aquí la tens, te la dono jo.
Saps qui sóc, com sóc, saps que no et deixaré anar, perquè sé el que no em va agradar a mi.
Jo també m’he perdut molts cops, però segueixo dempeus.
Podem fer el camí junts.
Desperta, aixecat.
Ets una persona forta, podras fer-ho.
Dona un pas més.
Et vull ajudar amb tot el meu cor, però per això, si tu no et mous, no farem res.
No et preocupis, no pateixis, el món no és tan dolent com el pinten.
I si no t’agrada, el canviem, perquè el futur és nostre.
Jo crec que ets una persona molt bonica, molt bella. Delicada.
Perquè res no és el que sembla, tampoc sembla que puguis ser tan frágil, i que segons quines paraules et puguin ferir tant.
Perquè, si res no és el que sembla, t’estimo.
Sóc cobarda, ho sé, igual que tu.
Res no és el que sembla, perquè no sembla que t’aprecii tant, perquè sembla imposible que mai t’hagi dit com aprecio que estiguis o hagis estat allà.
I ara et vull ajudar.
Per això… que me’n dius?

*Ball de màscares: quan s’acavarà el carnaval?*

Deixa créixer les teves ales.

A dues persones especials per mi, perquè hi ha distàncies que poden ser curtes encara que hi hagin molts km entremig, i perquè moltes vegades encara que et toquis hi ha un abisme al mig. I, es clar, per tots els que es sentin identificats

LA POR (LITE)

La por… quan em parlen de la por em bé al cap aquella suor freda que ens recorria de petits al llit, en la fosca de la nit. Però, amb el pas del temps, he arrivat a la conclusió qde que no és tan sols això.

La por és per mi una porta que amaga darrere alguna cosa que no conec, que haig de travesear. No és una por que m’empedeix caminar, que em deixa petrificada, sino una por que m’acompanya mentre giro el pany. És sentir un altre cop la soletat, és no tenir a prop a qui estimo, a veure com desapareixen per no tornar-los a veure.
Per mi la por és una làpida amb un nom conegut, i el silenci negre.
No tinc por a la meva mort, sino a la dels demés. Estimo massa als que esnimo per deixar que fugin, i no soportaria que ho fessin sense haberlos-hi dit tot el que els hi haig de dir, que, per cert, un dia haig de dir. No tinc por a les aventures, ni als riscs, perquè sóc del parer de que tard o d’hora tots morirm, i que si ha de pasar alguna cosa, passa. Tinc por de no cumplir els meus somnis, del fracás, d’arrivar al final del camí i pensar que no he fet el que he volgut. Por és tenir un abisme devant, i no importar-te caure-hi.

Por és no saber com has arrivat on as arrivat.

No existiesen els valents que no coneixen la por. Per mi els que de veritat son valents son aquells que han conegut la por, i que, encara així, s’hi han enfrontat i l’han superat. Els demés tan sols son agoserats, o atrevits, o simplement son normals, perquè el que els demés consideren perillós ells no. Per tant, no superen res, perquè no tenen res per superar.

La por és un repte, és adrenalina, un túnel negre que no sap son porta. Es els sentits aguditzats a la vida.

Ai... Aquest poblet d'aquí és Reolid. La foto és d'aquet estiu, des d'una montanyeta de les que el rodeja. Ja veieu que no té res d'especial, no és ni bonic, ni gran, ni res de res. I no sé per què me l'etimo tant, però l'estimo.

Aquest estiu, l'últim dia avans d'anarme'n, vaig fer el que em vaig passar fent tots els dies: donar jo sola una volta amb la bici. Veieu al fons de la foto un pujol, una petita "meseta", per on puja un camí? doncs vaig anar per allà: la pujadas es difícil, però hi ha unes vistes precioses.

Doncs allà a dalt hi va haber un moment, un instant màgic on el temps perd el sentit. Mai heu estat envaïts per la natura? em vaig sentir molt molt petita, una petitíssima porció d'aquell terra. N'era molt conscient, sentia les pedres calentes sota les meves sabates, sentía el vent que em fuetejava, i sentia el cel damunt del meu cap, tani i tan intens que feia mal als ulls. M'omplia la ment aquella llum enlluernadora i aquell abisme blau, impecable i inmens, com no l'havia sentit mai. Em sentia atreta per una terra que em cridava, que sentía al meu interior, on sabía que sempre seria benbinguda perquè estava feta per que jo hi estés, perquè jo l'estimés.

Estava hipnotitzada amb la seva terra roja, que en aquell moment feien un núvol de pols, amb les seves roques dures, el seu terra amb herba seca com la palla, i aquelles herbes que sempre rodaven pel terra donant-li un aire de desert. Veia les oliveres en fila india, ratlles i ratlles verdes que s'havien cultivat sempre, fent les marques del pentinat de les muntanyes. Sentia que si estirava la mà les podia tocar. Mes enllà, a la plana, vaig veure la carretera, com una serp llarga i opaca, que serpentejava fins on s'em perdia la vista. També vaig observar les cases de Reolid, que savia lletges, sense res especial, però les vaig estimar. Vaig estimar les seves parets tan blanques a l'estiu que cegaven, els seus fanals negres i els seus llargandaixos tan grans.

No en tinc ni idea, de quant temps vaig estar allà. Potser una hora, potser mitja, no ho se. Per mi allò va ser el més imponent que havia vist, i potser no ho és, segur, però els records, els moments viscuts sempre, tot el que representava aquell poblet insignificant, aquelles terres que en realitat no tenien molt valor, em va poder. Vaig tenir la certesa de que si conservava aquell moment a algún racó segur de la meva ment, si a l'hivern fred recordava aquella calor de justicia que cuasi no notava, si als moments difícils tornava a aquell instant màgic... em sentiria segura, estaria a casa. I allò em reconfortaria profundament.

Ara, sento encara aquella terra sota els meus peus, i encara recordo aquella profunda sensació de llibertat. Vaig saber-me enmig d'una cosa molt important, i vaig adonar-me que tenia el futur entre les meves mans.

TREBALL LITE

Amor, sempre amor. Estic farta de sentir parlar d’ell, de sentir com la gent s’omple la boca amb una paraula buida. Amor, odio aquesta paraula, perquè la gent l’usa massa sovint, perquè degrada el seu valor, li treu energia i significat, com els “T’estimo”. La gent diu amor quan vol dir sexe, quan vol dir compassió, pena, quan vol dir egoísme. Diuen que estimen quan l’únic que volen és no quedar-se sols, i els comprenc, però que no li diguin amor! No entenen en realitat el que vol dir, no saven què estan invocant.

No crec en l’amor com el pinten. No crec que sigui pètals de cirerer al vent, no crec que sigui Snat Valentí, ni cors vermells ni rams de flors. No sé que es l’amor i no puc dir del cert com és, com tampoc puc parlar d’algú que no conec. No seria just perquè no seria rigurosa. Puc imaginar-lo, puc fer-me’n una idea, pel que he sentit dir, perquè mai m’ha parlat a l’orella, ni m’ha fet posar la pell de gallina, ni ha trucat a la meva porta. Crec que l’amor es silenci, es aquell que parla amb mirades i buits d’idees. Crec en un amor que no és cec, que sap bé qui estima, sap els seus defectes i els accepta, L’amor per mi és totalment conscient. L’amor que jo espero crema a la sang i és suau com el vellut, i té molta llum, com els matins d’estiu. Olora a disabte pel matí, a vell i a fusta, a mullat de bosc, i sona com el riu que saps cristal·lí. És tragedia. L’amor són dos cireres unides per la cua.
L’amor… ai, espero tant d’ell… tant que tinc por de després donar-me la patacada quan el conegui, si és el conec. Sé que espera darrera la següent cantonada.