divendres, de desembre 09, 2005

Yo no necesito tiempo
para saber cómo eres:
conocerse es el relámpago.
¿Quién te va a ti a conocer
en lo que callas, o en esas
palabras con que lo callas?
El que te busque en la vida
que estás viviendo, no sabe
más que alusiones de ti,
pretextos donde te escondes.
Ir siguiéndote hacia atrás
en lo que tu has hecho, antes,
sumar acción con sonrisa,
años con nombres, será
ir perdiéndote. Yo no.
Te conocí en la tormenta.
Te conocí, repentino,
en ese desgarramiento brutal
de tinielba y luz,
donde se revela el fondo
que escapa al día y la noche.
SALINAS, Pedro; Poesía ; Alianza ED.
A la noche se empiezan
a encender preguntas.
Las hay distantes, quietas,
inmensas, como astros:
preguntan desde allí
siempre
lo mismo: cómo eres.
Otras,
fugaces y menudas,
querrían saber cosas
leves de ti y exactas:
medidas
de tus zapatos, nombre
de la esquina del mundo
donde me esperarías.
SALINAS, Pedro; Poesía; Alianza ED.
[Ens preguntem tant sovint que, al final, no savem si algun cop no ho vem fer.
A vegades em pregunto si queda alguna cosa per dir]

divendres, de desembre 02, 2005


(Ismael Serrano)
Ana

Ana,
es tan corta la vida,
y son tantas despedidas
llenas de promesas vanas.
Ana, ¿qué será de nosotros
cuando caigamos y otros
ocupen nuestro lugar?
Ana,
¿dónde será la batalla
próxima en que perdamos
la guerra contra la soledad?
Ana, volverás a escuchar
las piedras que contra tu ventana
lanzó la felicidad.
Lanzó la felicidad.
Ana,
es tan corta la vida,
quizás me vuelva mentira
y no te conozca mañana.
Ana, cuando te esconda un abrazo
recuerda entonces el año
en que forjamos la paz.
Ana,
quizás me marche y no vuelva,
quizás me muera y no tengas
que maldecirme jamás.
Ana,
te veo y me declaro culpable
de desear tu presencia
más que desear la paz.
Ana,
¿qué hago yo con mis canciones,
con el manojo de escarcha,
con mis ganas de matar?
Ana,
¿qué hago yo con las montañas
de papeles que he firmado
jurando morir o amar?
Jurando morir o amar.
Ana.
*Bonic, bonic... vull un d'aquestos*
[I. Serrano, el millor 8desconegut)]

dijous, de desembre 01, 2005


L’EXILI INTERIOR (lite)

Un dia…

Un dia pot ser que mai siguem els que érem. Un dia potser odiï els que venen i es creuen amb dret de manar-nos, els que apreten el gatell de la pena. Un dia potser plori fins perdre la raó perquè deixi d’intuir la calor de la teva pell, o pot ser que les circumstàncies et portin lluny, molt lluny, on no arriben ponts de paraules ni cartes d’amor embolcallat amb el dolor.

Un dia pot ser que visqui l’exili interior, que senti la culpa i la por tan dins com les arrels del món. Que tremoli al pensar el que no hauria. Pot ser que no sigui valenta, que tot allò que vaig creure tan fermament s’ensorri sota el Dolor en majúscules, perquè qui no intenta sobreviure quan perilla la seva vida? Quan et sents perdut o engabiat, a un camí enreixat per qui no entén d’amor. Pot ser que un dia temem aixecar els punys per reconèixer cadenes als canells, i ens privin de paraules nostres, d’aquelles que ens van néixer al pit avanç que sapiguèssim què volien dir. Potser arribi el desgraciat dia en que les traicionem i les apaguem, tement dir el que sempre hem dit, i patint per fer el que sempre hem fet. Pot ser que ens amansi un amor a la vida que mai tindrem si seguim fent això.

Pot passar que el món calli, i caigui una manta d’angoixa que ens oprimeixi les goles, que no ens deixi respirar tranquils mai més. Pot ser que arribem a saber què és la llibertat perquè no la tenim.

Pot ser que preferim viure agenollats, encara que sigui amb un fusell apuntant-nos a la nuca, a intentar aixecar-nos per por de caure al terra, aquest cop sense possibilitat de tornar a intentar res.

Pot ser que hagi de deixar aquestes terres que, més enllà del que són, ja aniden a algun lloc dins meu. No sé quan, no sé com s’hi van ficar, però com una mala herba ja s’han arrelat, i sempre renaixeren encara que les vulgui arrancar. I si les vull arrencar no és per desamor, sinó per intentar sobreviure, com volen seguir els que perden una cama o un braç. Potser que fugi de la desolació, per no trobar que tot el que estimava tan sols viu dins meu, i hauré d’emigrar terra endins, on no es sent les onades del mar, ni se’t creua al camí cap gavina. Potser m’adaptaré a una nova vida, potser em sobreposaré i aconseguiré viure amb tot això, però el que sé és que mai ho acceptaré.

Potser ens trauran el que estimem, i al seu lloc tan sols deixaran la seva absència, perquè la tinguem ben present. Viurem per veure com ens ho roben, viurem, o potser no, mai se sap.

T’estimaré a la distància, i apretaré als punys intentar guardar el que sen’s escapa. Voldré cridar fins que em fugi la veu, fins que agafi aquell tren que jo un dia vaig haver d’agafar, amb una maleta mal tancada plena de records, que ja no es poden associar amb res.

Odiarem, tots odiarem encara que no vulguem. Ho farem sense control, i ja no ens importarà, perquè és un pobre consol, sí, però ajuda. I el temps ens ajudarà a portar aquesta quemor de ferides sense sang, que ens omplirà l’ànima de cicatrius.

Un dia potser em trobaré, com tants altres, lluny, sola, i melangiosa, vivint del que em quedi de tu. O potser ni tan sols podré fer això.

Per el temps de silenci i tots els que hi van caure, perquè d’aquest tema podria escriure mil històries, totes tristes.
ENTERRADA SOBRE TERRA (lite)

Repiquen les campanes. Pobra, ha mort. L’aire fred de l’abadia tremola amb els crits sense pena ni glòria del campanar. Elles no senten, la seva sang de metall és freda, i no s’immuten ni amb les llàgrimes ni amb el silenci. La compadeixo, tan plena de vida… No hi hagué temps aquella nit, quan la porta de la cambra picà com un tro i s’obrí deixant pas una llum enlluernadora, tal com un raig. Entre la pluja de cops i crits no trobà temps per fer-ho.
Els graons de pedra, un a un queden enrera. La pedra humida mira com el temps passa, i deixa que els peus la llepin i la facin menguar. No li té pena, no sent els sanglots perquè no té orelles. Però sí, va ser feliç, ella. Ho fou quan dormí embolcallada per uns braços una nit, per primer cop, quan tot just avia començat a viure. Ho fou quan obrí els ulls i veié la seva cambra de sempre diferent per sempre.
Però ara era morta, i els morts no senten la calor dels vius.
El vent gelat corre per entre els murs, xiulant una cançó que no és de dol. Tant li és que ella no hi sigui, perquè no va ser culpa seva que un dia posés els seus ulls en ell. La morta no s’arrepentí mai, d’allò, perquè havia sentit la vida córrer dintre seu com un munt de formigues. Tan viva com l’havia sentit quan havien estat junts l’últim moment, quan encara sentia la seva presència entre els seus braços i sobre els seus llavis, tan diferent com era ara.
Ella no obriria més els ulls al món, quedaria suspesa al temps com queden els cossos a l’aigua.
I aquella, aquella que somicava amagada entre els bancs de la capella, aquella amb el cabell tallat i vestida de negre, aquella pregava per la morta. Resava cegament com a últim consol, encomanat la seva nova vida a Déu, que substituiria qui havia estimat la que ja no vivia.

Amb les mans enllaçades davant del Crist, les seves germanes confoneren llàgrimes de passió amb crits d’abandó i solitud on s’havia endinsat quan deixà de viure.