L’EXILI INTERIOR (lite)
Un dia…
Un dia pot ser que mai siguem els que érem. Un dia potser odiï els que venen i es creuen amb dret de manar-nos, els que apreten el gatell de la pena. Un dia potser plori fins perdre la raó perquè deixi d’intuir la calor de la teva pell, o pot ser que les circumstàncies et portin lluny, molt lluny, on no arriben ponts de paraules ni cartes d’amor embolcallat amb el dolor.
Un dia pot ser que visqui l’exili interior, que senti la culpa i la por tan dins com les arrels del món. Que tremoli al pensar el que no hauria. Pot ser que no sigui valenta, que tot allò que vaig creure tan fermament s’ensorri sota el Dolor en majúscules, perquè qui no intenta sobreviure quan perilla la seva vida? Quan et sents perdut o engabiat, a un camí enreixat per qui no entén d’amor. Pot ser que un dia temem aixecar els punys per reconèixer cadenes als canells, i ens privin de paraules nostres, d’aquelles que ens van néixer al pit avanç que sapiguèssim què volien dir. Potser arribi el desgraciat dia en que les traicionem i les apaguem, tement dir el que sempre hem dit, i patint per fer el que sempre hem fet. Pot ser que ens amansi un amor a la vida que mai tindrem si seguim fent això.
Pot passar que el món calli, i caigui una manta d’angoixa que ens oprimeixi les goles, que no ens deixi respirar tranquils mai més. Pot ser que arribem a saber què és la llibertat perquè no la tenim.
Pot ser que preferim viure agenollats, encara que sigui amb un fusell apuntant-nos a la nuca, a intentar aixecar-nos per por de caure al terra, aquest cop sense possibilitat de tornar a intentar res.
Pot ser que hagi de deixar aquestes terres que, més enllà del que són, ja aniden a algun lloc dins meu. No sé quan, no sé com s’hi van ficar, però com una mala herba ja s’han arrelat, i sempre renaixeren encara que les vulgui arrancar. I si les vull arrencar no és per desamor, sinó per intentar sobreviure, com volen seguir els que perden una cama o un braç. Potser que fugi de la desolació, per no trobar que tot el que estimava tan sols viu dins meu, i hauré d’emigrar terra endins, on no es sent les onades del mar, ni se’t creua al camí cap gavina. Potser m’adaptaré a una nova vida, potser em sobreposaré i aconseguiré viure amb tot això, però el que sé és que mai ho acceptaré.
Potser ens trauran el que estimem, i al seu lloc tan sols deixaran la seva absència, perquè la tinguem ben present. Viurem per veure com ens ho roben, viurem, o potser no, mai se sap.
T’estimaré a la distància, i apretaré als punys intentar guardar el que sen’s escapa. Voldré cridar fins que em fugi la veu, fins que agafi aquell tren que jo un dia vaig haver d’agafar, amb una maleta mal tancada plena de records, que ja no es poden associar amb res.
Odiarem, tots odiarem encara que no vulguem. Ho farem sense control, i ja no ens importarà, perquè és un pobre consol, sí, però ajuda. I el temps ens ajudarà a portar aquesta quemor de ferides sense sang, que ens omplirà l’ànima de cicatrius.
Un dia potser em trobaré, com tants altres, lluny, sola, i melangiosa, vivint del que em quedi de tu. O potser ni tan sols podré fer això.
Per el temps de silenci i tots els que hi van caure, perquè d’aquest tema podria escriure mil històries, totes tristes.
