ABOGADA DEL DIABLE
(Defensa al comte Arnau)
L’ánima surgida d’estrelles, i als ulls moltes nits negres.Negres com el carbó quan encara crema i enganya, quan és roig, negre que escampa ombra a cada mirada. Quan mires… quan hi mires et perds a la mateixa distància que quan observes la nit. No miro les estrelles perquè no els hi aguanto la mirada, em diuen masses coses de mi, amb les lletres brillants escriuen els meus camins, i tinc por que algú més ho descobreixi. No et miro perquè quan giro el cap tan sols veig estrelles, com quan mires un estel directament. Si sents que les estrelles parlen no t’enganyis, son els grills que ploren.
A mi m’agrada també aquest cel, el que calla i plora, el que et treu les paraules i et deixa sense sentit.
A mi també m’importa poc si em maleeixen les veus de la terra, jo també sóc únicament dels meus braços i dels meus passos. I si no ho entens, ho sento, perquè segueixo un camí a camp a través on no caven paraules d’amor entre passa i passa. Sento si algun cop vas pensar que seria fácil penjar-me del teu braç, sento si vas creure que podries endur-te de mi el que volguessis. Jo no et vais demanar que m’estimessis, ni que m’odiessis, res. Si tu vas escollir donar-me tot el que tenies va ser la teva lliure elecció, no pretenguis que jo respongui com vols perquè parlem diferents llengues, per la nostra sang corre diferent tinta.
Però, ara bé, igual que no puc mirar el cel, no em deixa la tentació de tornar-lo a veure. I Volent riure se m’escapa un crit, que acaba en plor; Per què a vegades no m’entenc ni jo?
No demanis massa, el que et dono ja és molt.
És la meva manera d’estimar, lliure.
Si no coincideix amb la teva, el millor serà, llavors, que et deixi a terra.
*No et deixis enganyar, hi ha moles llops bons i caputxetes assesines*
