Oriandik...

L’error... l’error enfilat amb un imperdible al cor. I sentint el costat que talla, sentint-lo tan dins i tan profund... un tall gris. I no poder mirar, no poder aixecar la vista del terra, perquè ni tan sols el terra és segur. No miris els ulls... no miris, els ulls estan per dir la veritat, no mirirs perquè pots deixar-te veure. I una boira, i també molt de grisa a les pupil·les, les ninetes empetitides de pena. I de cansanci. I potser de culpabilitat. Sobretot d’inseguretat.

Deixa-ho caure, com una fulla a l’ivern. Cau, i és grisa perquè el món ho és. Les demés son grises, el cel és gris, l’aigua és grisa, els troncs ho són. I ella sent que no pot callar, i seguir allà, parada, deixant-se caure al buit. Cansada d’aguantar a la branca, cansada de seguir, però més encara de no fer res. Cansada de ser grisa, però amb por.

Potser també hi ha por, agafat al l’imperdible.

Por de ser, de parlar, temor de dir i sentir, i d’entendre, d’estimar, de callar i no xerrar, de morir vivint i no morir mai... Por d’ella, por d’estar sola, por de les demés fulles, por de caure i por del vent, por de seguir i no cridar, de patir... por de la por. Por de viure, i por de l’error.

L’error... és gris. Potser l’error és no cometre’l. Potser l’error és la por.

*I seguim dient oriandik, que és encara... i ja no sé, estic farta de pensar. Sí, l’estimo encara, i encara sóc així, i encara faig el que faig i encara caic i encara mequivoco, i encara dubto, i... encara somio. Encara ploro, encara ric, crec,... encara sento. *

I què?

EN LA PLAZA DE MI PUEBLO

En la plaza de mi pueblo
dijo el jornalero al amo
"Nuestros hijos nacerán
con el puño levantado".

Esta tierra que no es mía
esta tierra que es del amo
la riego con mi sudor
la trabajo con mis manos.

Pero dime, compañero,
si estas tierras son del amo
¿Por qué nunca lo hemos visto
trabajando en el arado?

Con mi arado abro los surcos
con mi arado escribo yo
páginas sobre la tierra
de miseria y de sudor.

*Quan el sentiment es duu dintre... deixe'l sortir*

Cançons per una guerra

La huida de las palabras

Escapad palabras , escapad,
De la mente que os tiene prisioneras.
Las ventanas de los ojos están cerradas,
Las orejas no paran de escuchar cosas sin sentido,
La nariz respira aire contaminado,
Y la boca, sigue amarga por el ultimo amor.
Así que esquivar la cara,
Salten por el hombro y déjense caer por el brazo.
Y allí, en las manos,
Resbálense por los dedos,
Y cread en el papel,
Frases que hagan despertar a las mentes,
De ese sueño profundo que les tormenta.


De la meva patricieta, tota gran ja xD
M'encanta com escrius, i estic d'acord fins a tal punt amb el que dius
que ho poso aquí.











*Palabritas que hyen... déjenlas escapar*

Si les publicacions als blogs tinguessin veu, les meves farien eco.

Prou de moment, total, tampoc serveix de res.

Apa, un plaer.