dimecres, de juny 28, 2006
La via del tren és una malltia infinita. Veig el seu reflex abombat al cristall del vagó, a més de la meva ombra.
He penjat. Potser perquè les coses no han canviat. He tallat el fil telefònic perquè no ho volia fer, perquè desitjava massa transportar-me allà. Perquè em tallaven l’orella els acords de la guitarra i les veus, perquè em feia mal. He tallat per no sentir més aquell pes minúscul a la punta dels peus.
I ella. Sí, era una excusa. No trucava per aquella fotesa. Ho feia pen sentir aquella veu, perquè m’atreia com els suïcides a l’abisme, amb la fascinació de la por i l’horror. Com el dolor. Perquè em fa tant de mal que l’estimo, i l’estimo i em fa tant de mal...
És inútil pensar que si demà em trovo amb els acords i les veus se’m curarà la pena. La pena la duc dins.
Però... és tan bonic creure en els miratges...
He penjat. Potser perquè les coses no han canviat. He tallat el fil telefònic perquè no ho volia fer, perquè desitjava massa transportar-me allà. Perquè em tallaven l’orella els acords de la guitarra i les veus, perquè em feia mal. He tallat per no sentir més aquell pes minúscul a la punta dels peus.
I ella. Sí, era una excusa. No trucava per aquella fotesa. Ho feia pen sentir aquella veu, perquè m’atreia com els suïcides a l’abisme, amb la fascinació de la por i l’horror. Com el dolor. Perquè em fa tant de mal que l’estimo, i l’estimo i em fa tant de mal...
És inútil pensar que si demà em trovo amb els acords i les veus se’m curarà la pena. La pena la duc dins.
Però... és tan bonic creure en els miratges...
dijous, de juny 22, 2006
DECIDÍ
(Extremoduro)
Va a subir la marea
y se lo va a llevar todo
no veas si noto la fuerza
yo creo que soy un toro.
Corre, corre que ya está aquí
hay tormenta y yo me tiro al mar
me abandono, no me voy a ahogar
y ahora arriba soy el huracán.
Decidí
Aprender a hacerme yo la maleta
para poder vivir.
Hoy lloré
se me habrá metido un poco de arena
eso no es para mí.
Me inventé
mil maneras de perder la cabeza
es más sencillo así.
Comprendí
y ahora vivo en un castillo de arena
mi reino es para tí.
*No, mi reino es para ...mi*
divendres, de juny 16, 2006
dimecres, de juny 07, 2006
(*)
Una música i cops de bateria, i guitarres corrent amb sang, amb llágrimes, escolant-se per l’aixeta. Un bany de sirenes, sirenes de sang
Una nit sirenes que fugen del dolor, i s’amaguen a banys massa petits per elles, creient que son oceans. Però no ho seran mai. I arrupides a l’aigua es confien.
Fugint de la xarxa s’han ficat entre les dents del tauró.
Qui pot creure que qui t’ataca t’estima?
Un cos nu, de cabells llargs com algues. I un mapa morat, recorrent la pell. El mapa del tresor que acava en el tauró. I banys de sang.
Una música,
una nit,
un cos nu.
i després
música de cops,
i sirenes corrent,
i un bany
i un cos nu a la nit.
El tauró,
i sirenes de sang.
sense tresor a guardar.
Una música i cops de bateria, i guitarres corrent amb sang, amb llágrimes, escolant-se per l’aixeta. Un bany de sirenes, sirenes de sang
Una nit sirenes que fugen del dolor, i s’amaguen a banys massa petits per elles, creient que son oceans. Però no ho seran mai. I arrupides a l’aigua es confien.
Fugint de la xarxa s’han ficat entre les dents del tauró.
Qui pot creure que qui t’ataca t’estima?
Un cos nu, de cabells llargs com algues. I un mapa morat, recorrent la pell. El mapa del tresor que acava en el tauró. I banys de sang.
Una música,
una nit,
un cos nu.
i després
música de cops,
i sirenes corrent,
i un bany
i un cos nu a la nit.
El tauró,
i sirenes de sang.
sense tresor a guardar.
“Poques vegades sobreviuen dues solituds juntes a les paraules” (*)
Es va abraçar mentre mirava a totes bandes, assaguda sobre les seves cames. Observà les estanteries, llibres i llibres, lloms que treien el cos pels costats de la fusta. Llbres vells que deien i deien en silenci. Amb els títols es venien, esperant que detengués la mirada, que fixés la mà sobre seu i els traguès. Literatura i revolució, los otros catalanes, La tierra y el campesino, 1r de Maig,... quants cops no s’havia perdut entre idees, entre lletres, a tardes dels caps de setmana buscant i mirant, a l’atzar? quantes vegades no havia imaginat, s’havia emocionat, enamorat, havia descovert, apres, dubtat, set crítica? Sí, ho savia, des d’aquell dia.
El coneixia d’abans, d’altres cops que ja l’havien impressionat. recorda un discurs gravat a un disc de vinil, el cant de les balenes, dels finestrals grans a una casa petita. Però quell va ser un Dia, dels especials. Tot começà amb un cançoner antic, amb lletres d’altres época. Sabíem que era una caixa de pandora, i amb les primeres notes s’escapà en torrent tots els sentiments. La música era d’altres temps, i sentir-lo era sentir la història. Era agafar a les mans una mica de somni, i veure com es va desfent, poc a poc, fins que nomès et veus les mans. S’emocionà. Sí, li trontollava la veu, i no podies imaginar que el mon seguia girant, que les coses continuaven, perquè ara el temps era allà, ficat a la cambra, assegut al teu costat. Amb les notes, no sempre acertades, anava filant el conte de la seva vida, el dolor, la lluita, les ganes de llibertat, tots els anys en pocs segons. I la pell de gallina, i un calfred a l’espinada.
Ara recordava l’intensitat de quan vius alguna cosa, que té el valor d’un més de vida. L’has gaudit tant que et sembla impossible. I ara...
Les notes li resseguien els llabis per dins. La savia bé, l’havia après i havia descovert, havia entes i volia seguir. Per ella mateixa, per retenir-lo uns instants més. S’abraçà més fort al terra. Cantar-la era cantar-lo.
I per això...
“Arriba párias de la tierra...”
Sentía el dolor. Sí, un dolor gran, com una agulla, de llágrimes. I amb el fred del terra, el dube. Estarem a la altura? podrem lluitar? serem capaços? queda algú apte? queda algú? Sentía els ecos de l’habitació i li preguntava, però no obtenia resposta.
*El text parla d’una solitud molt més gran que les paraules. A vegades els somnis impacten igual que la realitat i ens fan adonar-nos de moltes coses*
Es va abraçar mentre mirava a totes bandes, assaguda sobre les seves cames. Observà les estanteries, llibres i llibres, lloms que treien el cos pels costats de la fusta. Llbres vells que deien i deien en silenci. Amb els títols es venien, esperant que detengués la mirada, que fixés la mà sobre seu i els traguès. Literatura i revolució, los otros catalanes, La tierra y el campesino, 1r de Maig,... quants cops no s’havia perdut entre idees, entre lletres, a tardes dels caps de setmana buscant i mirant, a l’atzar? quantes vegades no havia imaginat, s’havia emocionat, enamorat, havia descovert, apres, dubtat, set crítica? Sí, ho savia, des d’aquell dia.
El coneixia d’abans, d’altres cops que ja l’havien impressionat. recorda un discurs gravat a un disc de vinil, el cant de les balenes, dels finestrals grans a una casa petita. Però quell va ser un Dia, dels especials. Tot começà amb un cançoner antic, amb lletres d’altres época. Sabíem que era una caixa de pandora, i amb les primeres notes s’escapà en torrent tots els sentiments. La música era d’altres temps, i sentir-lo era sentir la història. Era agafar a les mans una mica de somni, i veure com es va desfent, poc a poc, fins que nomès et veus les mans. S’emocionà. Sí, li trontollava la veu, i no podies imaginar que el mon seguia girant, que les coses continuaven, perquè ara el temps era allà, ficat a la cambra, assegut al teu costat. Amb les notes, no sempre acertades, anava filant el conte de la seva vida, el dolor, la lluita, les ganes de llibertat, tots els anys en pocs segons. I la pell de gallina, i un calfred a l’espinada.
Ara recordava l’intensitat de quan vius alguna cosa, que té el valor d’un més de vida. L’has gaudit tant que et sembla impossible. I ara...
Les notes li resseguien els llabis per dins. La savia bé, l’havia après i havia descovert, havia entes i volia seguir. Per ella mateixa, per retenir-lo uns instants més. S’abraçà més fort al terra. Cantar-la era cantar-lo.
I per això...
“Arriba párias de la tierra...”
Sentía el dolor. Sí, un dolor gran, com una agulla, de llágrimes. I amb el fred del terra, el dube. Estarem a la altura? podrem lluitar? serem capaços? queda algú apte? queda algú? Sentía els ecos de l’habitació i li preguntava, però no obtenia resposta.
*El text parla d’una solitud molt més gran que les paraules. A vegades els somnis impacten igual que la realitat i ens fan adonar-nos de moltes coses*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)