L’AS DELS MIRATGES

L’as dels miratges, qui es trenca les mans fent passar les cartes, sense decidir-se per una. Mirant-les i decidint quina escollir, però com vaig dir un dia tampoc li han donat per escollir.

L’as dels miratges, qui els mira, bonics com una tarda i un gelat al Pati dels Tarongers, avans de veure meravelles. Bonics com una perduda, con una xerrada internauta i com les amistats llunyanes. Bonics com una tornada a la Terra, la meva, però sense pensar que al tornar les coses seràn iguals.

L’as dels miratges, que es mira les coses i les persones passar. La que observa des d’un racó la música i la llum de colors, la que veu les converses i les rialles des del silenci mal trovat. Esperant, ja sigui al sofà de recepció, a la cadira del bar, a la pedra de la muralla, al llit desfet de l’habitació. Camina, corre, menja, mentres espera.

L’as de miratges no dorm, somia, i quan els cops a la porta la desperten, pensa que potser no hauria de ser allà. Ella mai ha estimat tant el seu llit.

L’as de miratges mira com corre el tren. Veu com deixa enrere tot, veu que les vies s’escapen ràpidament, com les llàgrimes. No vol, sap que no pot i que no deu, que no ho ha de fer, però ho fa. I se sent inútil i ridícula, i les mandíbulas li fan mal, però hi ha altres mals pitjors.

L’as de miratges es trenca les mans passant les cartes, com fotografies, com somnis i com paraules. Compta i recompta les frases.

L’as de miratges deixa l’habitació. L’as de miratges ja no plora.

S’ha cansat i ha dit prou.









Pobre as de miratges.

LES FIGUES DE SOL (*)

Fent les paus amb la migdiada,
tornant del jornal agotador,
perd intensitat la calor
quan ella descansa a l’hombrada.

Decanta el cap, clou els ulls en runa,
i una llágrima cau des del moll,
entre riada negre i coll,
de sa pell,m ánima bruna.

Les mans de cmí totes plenes,
d’hores tristes entre mars d’espigues,
de les falçs companys, de suors amigues,
es mullen entre fulles de les figueres.

Son dits son plens d’arades,
d’entrebancs amb el destí
i amb ells pren el matí
de les figues benaurades.

Les figues, com gotes de pedra,
ses ungles esberlades esberlen
i en obrir-se, d’un sospir li pengen
sa boca i sa carn de cendra.

I aquestos mateixos llavis
secs de terra, buits de vida
entre veu i gana deixen mida
per recloure la mel dels savis.

Brillen, lluents, les dents i el riure
quan l’avidesa de lánima mor,
ja sense blanques carns i roig cor,
reneix dins seu el fruit d’un somriure.

I repren el camí a pas de formiga,
qui sap si deixant sa mateixa pell
al cantó de la via feta un garbell
o la de la figa adormida.



*Als treballadors de la terra*






(So sorry, la meva ment no pensa en vers sino en prosa)

O ARA O MAI

Si no és ara... quan? Quan estem segurs del que volem, i quan decidim que ara és el moment? Com sabem que hem arrivat al límit? I si penso en pendre la decisió, com sé que és l’encertada? Quin camí es tria, com el tries si no veus la resta?

Com saps que es cumpliran els teus desitjos? No deu ser una decepció mirar enrere i veure somnis pel camí, com petjades o troços de roba vella?

Valdrá la pena? I les passes que es facin cap endavant, com saps que no et faran mirar enrere? Desitjarás en algun moment tornar? Ho podrás fer?

I si a mig camí te n’adones que no és el que volies? Podrás fer marxa enrere? I si descobreixes que no hi ha res ja sota els teus peus? I si et perds?

Quan troves que ja no val la pena res...
Quan sents al fons teu que estas lluny del que volies...
Quan tan sols somies i somies...
Quan et despertes i maleeixes el camí...
....Llavors, el camí està fet per tu.

*In trouble*