I veus unes formes,
I plores des del teu fons.
Cada llágrima
Cala lo invisible.
Una gota al negre

Farcit d’estrelles
Silenci, canten mudes
d’estius vespertins.
Pedregosos els camins
Als seus ulls tots reflexats.

LA FELICIDAD...

Quedarme ciega de cielo azul de verano, y sentirme en casa lejos de la mía.
Estirarme en el suelo y perderme.
Llorar cuando se lo merece, y reír el resto del tiempo.
La menta con chocolate, tocar las frutas y olerlas, robar alguna almendra, quizás.
Las noches de lluvia de estrellas en tumbonas con cosas que, de otra manera, no se dirían.
La satisfacción de la superación y de conseguir lo que buscabas.
El olor a libro viejo, el olor alibro nuevo, las manchas de uso en las páginas, las esquinas dobladas y las notas a lápiz.
Las hojas en blanco, la gente que me hace sonreír de verdad, hacer feliz a alguien. Si lo merece.
Y no esperar nada a cambio.
Plasmar en el papel lo que te dice la inconsciencia,
Aprender a golpes, chillar contra el viento, soñar, soñar, soñar más, el olor a canela.
Mancharme las manos de pintura y romper vidrio con un martillo.
Pintar y perderme en la intensidad de los colores.
Sentir como se te eriza el vello cuando oyes unas notas musicales, o alguien que canta.
Sentir la pena de los finales tristes.
Cerrar los ojos y escuchar el ruido de la ciudad, el del bosque, en la playa... o simplemente el viento.
Observar a la gente en el tren, imaginar que será de sus vidas.
Ver como corren las vías.
Tener ideas paranoicas.
El blanco y el negro en un tablero de ajedrez.
Mirar el agua en los ríos, tocarla, ver las ondas de las cosas al mojarse...
Mordisquear las uñas sin comerlas.
Mirarme a los ojos.
Andar descalza sobre el frío mármol.
Sentirme a gusto.
Ignorar, ser irónica, poner cara de asco en broma.
Decir la verdad.
Los golpes que hace ciertos objetos con otros.
Las rallas bicolores.
El olor a limpio, sábado.
Mi familia, mis amigos.
Aprender a diferenciar un petirrojo.
Las pinturas que expresan, las manos que hablan, las bocas que callan, los sonidos que te traen al silencio.
Y cada día levantareme y decir: “Puede que no sea el mejor, pero será bueno”.
Y cuando las cosas van mal, consolarme a mi misma.
Ser una esfera.
Las curvas.
El pan.
Abrir los ojos.
Descubrir nuevas cosas que me hagan feliz.
¿Qué es para ustedes la felicidad?

Farcint el silenci...

Paraules per farcir el silenci, com un cel farcit d’estrelles. Volen com borinots a l’estiu calorós, dins una havitació tancada, deixant-me amb les orelles sordes del zum-zum de les seves veus. Com les aranyes, fan fils cecs d’una paret a l’altre, envolcallant-me en una bonica trmpa. Em fan deixar oblidada la vista a algun punt, qui sap si al trau d’alguna jaqueta com una flor, a la planta de goma d’alguna sabata o a alguna fulla que es cau a un bassal.

Les paraules existiesen per remarcat el buit de quan se’n van. El silenci es vesteix de lletres unides. De quin color son les frases? Jo crec que són grises i negres, ben primetes, com el fum dels cigars. Crec que s’entortolliguen als dits, i moltes vegades tinc la mateixa sensació de voler agafar-les i no poder.

Crec que son mudes, sí, com una maledicció, dient tant i no podent-se sentir.

I ja està, jajaja. Potser sí que faig assosciacions extranyes (churri= churro grasiento xD ^^’)

Un marc blanc amb la paret blava. El vidre que et torna la mirada. I un gest, un de petit que t’obra les portes. Llis, el tacte del blanc és llis i brillant, i amb les dues mans empenys, empenys fins el final, fins el soroll i la llum i la ciutat. I mires, tan sols tens ulls per obrir la ment i mirar.

L’aire. Respires a fons, oblidaves ja com era l’olor fresc de ciutat. Tenies la necessitat de que et toqués la pell, encara que sigui intuir-la només. Respires, respires a fons. Aspires ciutat, aspires soroll i suavitat de rumors pel nas. I sents l’olor de les veus, unes clares, altres estridents i melancòliques, atrafegades, persuasives… airoses. Callen i parlen i murmuren i criden, i de fons els cotxes canten. Sí, canten, i saps que el seu olor és de ciutat.

I tenques els ulls i observes els passos més abaix, com, una mica més enllà, es creuen els móns diferents a cada cantó de la via. Pots sentir com passen per les teves venes les rodes de bicicleta i els seus pneumàtics, com les soles van fent clan-clap, com s’asseu un pidolaire i com s’aixeca una turista avent brenat. I no t’importa. I segueixes mirant amb els ulls tencats.

I escoltes, sí, escoltes la llum com cau delicada sobre les teules i els terrats, sobre les gavines podrides de respirar fum, sobre els parallamps i les cornisas, més enllà de les estatues i els carrers, més enllà, una mica més enllà del port. I sents el mar com corre. Sents com es pon el sol i com els vidres somriuen, am una rialla que et fa encegar. I tu també somrius, perque tot això s’encomana.

I ara escrius, escrius perquè entens que ets un puntet en la ciutat, mirant des d’un marc blau a unes parets blanques, perquè des d’aquí, per petit que sigui l’instant, entens el sentit de la ciutat.


Viure-la.

Que n’és de bonic, mirar les estrelles, sobretot mentres el sol és al cel.
¿Pot ser bonic mirar les hombres? Sí, si es reparteixen amb la llum més grisa.
Ës bonic veure com cau la brisa, caient, caient, caient sobre el meu cabell…
Més bonic és sentir-la riure, amb una rialla que ompli els ulls,
I amb la mirada bufar espelmes, bufar vaixells sobre els terrats perduts…

És bonic veure, a la tarda, com la llum s’amaga sota la capa de l’ombra.
I ara sí, ara no, balla una lenta melodía (qui sap, potser per mi),
sobre els terrats de Barcelona, bonica, amb la cara neta.
Penso que pot ser que la roba s’inventes
Per poder fer els terrats; o
Que els parallamps son ocells grisos,
Que un dia es van quedar enganxats a les teules rojes,
Atrets pels vius colors,
I allà, de la decepció,
Quedessin tristos i parats.
I la son els enganxés endormiscats.

Pot ser que al final, les muntanyes siguin una mentida, i el mar de cartró.
Pot ser que la pluja no sigui més que les llágrimes del vidre, que volien ser diamant.
De fet, els edificis son com fongs, setes que creixen i creixen…

No m’importa, de fet. Tan sols és bonic pensar… que les coses son difer3nts.


(perdoneu, no estic massa inspirada. Ja que esteu, llegiu l’entrada de sota…)

DESIL·LUSIÓ

Un cop.
Una imatge i un cop.
I repugnancia.
Un cor buit i un estòmac revoltat.
Fàstic.
Ràbia.
Molta, molta ràbia.
Als ulls, per les lletres i els colors.
Calor,
Incomprensió.
Serà veritat…?
Pot ser que…?
No.
Negació.
Els ulls plens d’odi.
I les mans lleugeres.
Iracundes.
I negar.
Saps que estas dient amb això?
Ho entens?
No.
No pot ser.
Qui t’has cregut?
Imbècil.
No entens res.
No.
No pots entendre la fam, la pena,
El Dolor, en majúscules.
I la por.
Em fas por.
I mirant el que ensenyes,
Dient el que dius,
Fas por.
I l’estómac revoltat i les llágrimes als ulls.
Por.
Que estàs dient?
Calla…
L’odi contra tu, perque no eres així.
No eres això.
Calla!
Pena.
Em fas pena.
Sense excuses.
I paraules a les venes.
Tan sols…
Les imatges, els colors.
A mi no m’agradava això.
O potser sí…
Com cambiem.
O potser no…
…el que em fa més por de tot.

Tot passa…
Això no.

Prou.
T’has perdut sol.






Quina pena qwue la gent sigui així... mare meva, tan sols em queda espai per la sorpresa!












*Fora! t'has fet fora tu sol!*
Sadness