Com s’agraeix alguna cosa a algú que no ho pot sentir, que no s’ho espera? Podría agraïr-li haver estat allà al camp de treball, fent-me veure que hi ha un altre món més gran, més ample i més bonic, més sa. Per donar-me l’oportunitat de veure la guitarra de més aprop, per fer-me somiar en que sóc millor del que creia, per xerrar i acompanyar-me en els moments més cansats... Podria fer-ho, però sería un acte inútil.

Bé, suposo que queda la promesa d’una altre sessió amb Jesucristo García, i de que algun dia, sense cap motiu aparent, ens trovem a aquell concert on vem quedar l'ultima vegada que vem parlar, que cap dels dos coneix encara.

Merci :)

Esta es la canción de un viaje en tren
Una expedición de alto nivel
Perdí mi destino en el camino
Gané mi fe, encontré a manué
Rastafari de Jerez

Un cateto mu discreto que no le falta libro ni papel
Cuando le llega el hambre pinta to lo que quiere comé
Va por los rincones de Tarifa
Y el viento allí le da caló
Le vuelve loco hasta el corazón

Olé mi manué nadie canta como él
Como le guata a él dar la respuesta sin querer
Dibuja tus sueños en el aire
…cantando su oración

Tiene un mapa en los pies
(Se mira cuando duda de la vida)
Siempre acaba bien todo lo que empieza…

Y la gente le dice a manué
Anda y camina derecho
Búscalo, no importa donde esté
Nunca duerme bajo techo
Me enseñó la fuerza y el poder
Del arte de saber ganarle un pulso al tiempo
Pirata del estrecho…

Hubo pa´ la cuneta una mañana lo querían llevar
Con el humo de su pipa dibujó un camino pa’ escapar
Un paso de peatones por las nubes
Y así manué pudo volar
Sin carnet de identidad

Nadie lo puede coger
(porque su alma sabia nunca toca el suelo)
Siempre acaba bien todo lo que empieza

Y la gente le dice a manué
Anda y camina derecho
Búscalo, no importa donde esté
Nunca duerme bajo techo
Me enseñó la fuerza y el poder
Del arte de saber ganarle un pulso al tiempo

Pirata del estrecho…


[Delinqüentes]

*I per què em posa tan melangiosa???*

Merci Crosseta per descobrir-me aquest grup...

Els acords de la guitarra esquincen l’aire de la nit d’estrelles com mòbils caient del cel. I la vibració xoca contra les meves orelles i em desfà per dins, massa bell per encavir-ho tot en un petit forat. La guitarra bellugant-se al meu costat, sobre la palla, mirant el cel. Tan sols... tan sols podia tencar els ulls i sentir la sudadera a la pell, els braços encreuats sota el cap, estirada i plena del voltant. Només podia... viure les veus de les xerrades de vivac, la veu cantant, si, els meus llavis resseguint la cançó, el djambé, el vent. I... res mes. No existeix res mes.

No heu sentit mai que no voleu fer res mes que viure cada instant d’un moment, a gotetes, tenint tot el sabor a la boca? Mai heu sentit que no hi ha cap lloc més al mon on volgueu ser, simplement perquè a la vostra ment no hi ha cap lloc més?

La nit, el camp de treball, els companys, el músic i la música amb l’instrument, el coincidir en tants punts. Un dibuix, unes lletres, un pabelló, una nit a la serena, constel·lacions inventades, un castell en runes....

*Bonic i acavat. Diuen que als llocs on vem ser feliços mai no hem de tornar... Dons no hi tornarem*