Era...
Una niña que mordía un donut.
Una amante despechada.Un amor que era mariposa.
El llano rojo, húmedo, después de una tormenta.
Olor a romero y albahaca en las manos.
Barcelona ardiendo de noche al volver en bus del trabajo.
Y El tren, siempre el tren, arriba y abajo.
Leer Mafalda a las once de la noche
como máxima transgresión en mi niñez.
Un vistazo en el mirador de detrás del colegio durante el recreo.La ciudad en la palma de la mano, resiguiendo la punta de mis dedos.
Un viaje en coche a los 7 años oyendo El lobo lopez.
Brown eyed girl bailando descalzas un sábado por la mañana.
Blade Runner mientras fregaba el piso.
Rayuela latiendo en el bolsillo
e Ismael Serrano.
El goteo del grifo de la cocina
(siempre desangrándose por la noche)
Y ese sonido del relog de casa...
El primer beso del verano. El primer beso de amor.
El primer beso sin nada.
Un libro no devuelto a la biblioteca.
Un libro en inglés perdido en el dentista.
Un libro sin leer. Un libro aprendido
de tantas veces que has lamido el papel
con la yema del dedo.
Un libro deseado. Un libro fetiche.
Un libro de niños, para cuando estés triste.
Un libro heredado, un libro hundido.
Un libro que corta el latido en dos.
Ese poema que abre el cielo
(probablemente de Gil de Biedma o de Montalbán)
que te hace sentir que solo escribes historietas.
Letras y letras que se enredan en el pelo
que te manchan el corazón de tinta azul.
Escribir. Releer.
Puntos de genialidad que ya no tengo.
Escribir, releer.
Morir en el intento de hacer algo bello.
Y volver a escribir,
por si acaso hoy acierto.
1 comentaris:
Ho veus? Ho veus com va sortir? Encara guardo en un word el meu. Espero que el busco.. XD
Abans tenia punts de genialitat que ara ja no tinc. Desdibuixava paraigües en dies de pluja -d'aquella fina que mulla molt i poc- i abraçava el sol amb un sospir utòpic. Les hipoteques de l’ avui, fan pagar els penediments a interessos per sobre els núvols.
Abans era capaç d’oblidar l’ abans, i fer de les engrunes esmicolades del temps un rellotge de sorra de quars. Infranquejable. I les vesprades que feia fred i Serrano omplia les parets, omplia l’ànima que avui és buida i el xoriguer degota, com el perfum.
Fer poemes era més que omplir llibretes. Un desig d’aixopluc de la teva suor enverinada en tinta blava. Els versos feien les maletes i servien cafès aigualits a primera classe, s’adormien vençuts en turista. I ara? Ara són enyorança, i podrida guerra contra allò que no va acabar d’acabar. Maleïda injustícia d’allò que no va ser.
Em va agradar fer-ho! Quan hi tornem? ;)
Publica un comentari