SÓC
Sóc els espais entre les paraules, les pauses, la que fila els pensaments i les mirades.
Sóc la buidor, el no res que hi ha a l’espai, i el seu no - silenci. Sóc el res que t’omple el cap quan dorms.
Sóc la por més secreta, aquella que t’amanyaga els cabells a les nits més fosques, la negror que es tanca al voltant de la llum de l’espelma. Sóc aquella que et passa desapercebuda, aquella que et trepitja els talons i t’esguarda a l’esquena, silenciosa i prima com la nit, la que no es pot esquinçar.
Sóc el fred de la finestra oberta quan plou, que et deixa els peus i el nas fred. Sóc allò que s’amaga a les flames del foc, allò que t’hipnotitza i t’atrau. Sóc el toc de la bona i la mala sort, la inspiració que et ve de cop.
Sóc allò que no et deixa dormir.
Sóc companya de la terra. Sóc el coneixement amagat sota les runes desconegudes, la pols dels llibres oblidats, la que espera asseguda en algun lloc el pas del temps.
3 comentaris:
No ser res i ser-ho tot a la vegada. Però crec que t'has oblidat les parts alegres, que sovint dominen sobre la trista filosofia de la vida. M'agrada el comentari que m'has deixat però crec que sóc és un mateix qui decideix si el t'estimo és merescut o no, no creus? I en aquest cas si que se'l mereixia i no li vaig saber donar. JEJE (riure patètic). Estic segura que algun dia ho entendras, entendràs que a la persona a qui més estimes en aquest món li donaries el teu cor, la teva vida i li xiuxiuejaries un t'estimo fins que no et quedes alè suficient per mantenir-te en peu. C'est l'amour...
és genial laureta.... no sé si t'he dit mai que m'agrada més llegir els teus textos del que et penses, sobretot m'agrada més que no pas les vegades que t'ho dic i que t'ho diré.
no sé si ets aixi o et veus així.... així és com et sembla que et veiem la resta? jo et veig diferent, però potser és perquè et conec només una mica... em deixaràs que et conegui a través dels escrits, del blog i de converses com les de l'any passat? em sembla que aprenia més els divendres a la tarda que en tota la resta del dia.
=) sigues com vulguis, laureta.... sigues qui ets i seràs feliç
aveure laura! El teu putu blog no deixa escriure els comentaris del mateix text i mestik tornan boja. Avere... referent al de: donuts de xocolata. De les teves pors saps la resposta, no importa el que diguin els demès perque si akets demes estan per critikarte es k no saben res, k no valoren i k son ells la merda podrida sota les vies dun trambaix.... k gore... XD Cal que et digui k siguis tu mateixa? no, no cal. Staras pensant: tu justament mo dius? Pero se k en el fons mentens, jo soc jo i jo soc moltes a la vegada aixi k jo stik excusada, i a mes jo visc felis sent una ombra de moltes olgues. Però laura tu ets feliç quan ets tu mateixa, quan passes dels demes i quan vius la vida com si cada instant fos un donut de xocolata, k es fa durar per lo bo k es, i k kuan te las acabat dius: ja sa acabat? Laura no et matis pel k poden pensar els demes, xk basikament esk la meitat de kuart esta podrit i n val per res, venga k llegeeixi aixo si k em trenca la cara (aket cop de debo jajajjaj). WEno re, ja tens el meu comentari, per cert noia VIGILA AM LES FALTES K ETS LO PEOR!!!
Publica un comentari a l'entrada