Mmm... donuts...
L'enyor em corroeix (jajaja), però no em tenta, tinc força de voluntat. Van ser bons temps, aquells... a Gran Via 2, un dia que vem dinar juntes, les xiketes(Gijy, Julb, Paloma) i jo, avans de vacances...
Sento que hi ha hagut molt de camvi des de llavors a ara. No sento que sigui jo... no parlo físicament. Times for change, dic, ha arrivat el moment del canvi. L'"ara o mai" ressona al meu cap com un eco d'antigues veus, i no m'ho puc treure de sobre, ni vull. Ser jo la que parli i actui, no la meva còpia barata, la que és la que els demés volen. Sóc com una serp que se li haquedat petita la pell i vol sortir d'ella. Fins ara tan sols els textos han parlat de mi, però la vida real pot ser bonica. Sempre m'he preguntat si la llivertat val la pena: val la pena els esforços dolorosos, les esquinçades, etc. per aconseguir un cel blau? diuen que las heridas cicatrizan con la livertad, serà veritat? a vegades em venç el dubte, i no sé cap on tirar, com a un creuer de camins. Seguir? Parar? sempre endevant, però no us heu cansat a vegades del camí? no us ha confós fins a arrivar a pensar que és l'equivocat? sóc un niu de dubtes.
Però no, estic farta de ser algú que no pot deixar de mossegar-se la veu, d'amagar-se i de pensar en el que diran. Ja no m'arronsaré més, no sóc una tortuga, encara que la gent ho pensi. Jo sóc un gat... ningú ho veu? potser un dia us poso la meva redacció de català, la que no vaig voler que llegís... Sé que tinc forçes, puc fer-ho, ho porto esperant de fa molt de temps. Prou de vajanades, la vida es curta i jo la vull viure com mai. Queda molt de temps per fer el que volguem...
THE CHANGE HAS ARRIVE, TAKE THE TRAIN BEFORE IT RUNS.
