LA POR (LITE)
La por… quan em parlen de la por em bé al cap aquella suor freda que ens recorria de petits al llit, en la fosca de la nit. Però, amb el pas del temps, he arrivat a la conclusió qde que no és tan sols això.
La por és per mi una porta que amaga darrere alguna cosa que no conec, que haig de travesear. No és una por que m’empedeix caminar, que em deixa petrificada, sino una por que m’acompanya mentre giro el pany. És sentir un altre cop la soletat, és no tenir a prop a qui estimo, a veure com desapareixen per no tornar-los a veure.
Per mi la por és una làpida amb un nom conegut, i el silenci negre.
No tinc por a la meva mort, sino a la dels demés. Estimo massa als que esnimo per deixar que fugin, i no soportaria que ho fessin sense haberlos-hi dit tot el que els hi haig de dir, que, per cert, un dia haig de dir. No tinc por a les aventures, ni als riscs, perquè sóc del parer de que tard o d’hora tots morirm, i que si ha de pasar alguna cosa, passa. Tinc por de no cumplir els meus somnis, del fracás, d’arrivar al final del camí i pensar que no he fet el que he volgut. Por és tenir un abisme devant, i no importar-te caure-hi.
Por és no saber com has arrivat on as arrivat.
No existiesen els valents que no coneixen la por. Per mi els que de veritat son valents son aquells que han conegut la por, i que, encara així, s’hi han enfrontat i l’han superat. Els demés tan sols son agoserats, o atrevits, o simplement son normals, perquè el que els demés consideren perillós ells no. Per tant, no superen res, perquè no tenen res per superar.
La por és un repte, és adrenalina, un túnel negre que no sap son porta. Es els sentits aguditzats a la vida.
La por… quan em parlen de la por em bé al cap aquella suor freda que ens recorria de petits al llit, en la fosca de la nit. Però, amb el pas del temps, he arrivat a la conclusió qde que no és tan sols això.
La por és per mi una porta que amaga darrere alguna cosa que no conec, que haig de travesear. No és una por que m’empedeix caminar, que em deixa petrificada, sino una por que m’acompanya mentre giro el pany. És sentir un altre cop la soletat, és no tenir a prop a qui estimo, a veure com desapareixen per no tornar-los a veure.
Per mi la por és una làpida amb un nom conegut, i el silenci negre.
No tinc por a la meva mort, sino a la dels demés. Estimo massa als que esnimo per deixar que fugin, i no soportaria que ho fessin sense haberlos-hi dit tot el que els hi haig de dir, que, per cert, un dia haig de dir. No tinc por a les aventures, ni als riscs, perquè sóc del parer de que tard o d’hora tots morirm, i que si ha de pasar alguna cosa, passa. Tinc por de no cumplir els meus somnis, del fracás, d’arrivar al final del camí i pensar que no he fet el que he volgut. Por és tenir un abisme devant, i no importar-te caure-hi.
Por és no saber com has arrivat on as arrivat.
No existiesen els valents que no coneixen la por. Per mi els que de veritat son valents son aquells que han conegut la por, i que, encara així, s’hi han enfrontat i l’han superat. Els demés tan sols son agoserats, o atrevits, o simplement son normals, perquè el que els demés consideren perillós ells no. Per tant, no superen res, perquè no tenen res per superar.
La por és un repte, és adrenalina, un túnel negre que no sap son porta. Es els sentits aguditzats a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada