Si el viento puede, puedo yo

Silenci, estimo el silenci.
És un balsam que em cura les orelles.
No demano més que res.
Silenci amb no res.

Aquí on sóc jo
Res no existeix:
Ni por,
Ni dolor,
Ni fam,
Ni crits,
Ni paraules que tallen,
Ni fracàs.
Res és de color d’ala de mosca.
Res no sap a cel blau,
Res no és com el vent,
Però
Res no fa mal,
Res no entristeix,
Res no fereix.
Sento el no res que m’omple les venes
Com la sang…
Sang de buit.
Sang no raja,
perquè no és res més que res.
Res de ferides closes que sagnen això,
Res,
Però sagnen.
Dolor que no és res més que dolor,
Amb silenci,
Silenci de crits que moren
Ofegats a les goles
Dels qui no s’atreveixen
A viure al no-res.
aquí, em menjo les hores,
sola.
Sola com mai
Sola com sempre.

A vegades penso:
Que serà dels de fora?
Però els rercordo i em dic:
Estimo el silenci.
Silenci de nit,
De veus que m’ofeguen,
D’aquells qui maten
Les ganes de viure
I sortir d’aquí.

No us dec res,
Res no desitjo.
Llágrimes sordes,
No saven
Que no us vull.

Si un dia véns a veure’m
No pateixis, no t’obriré
La porta de la meva vida.
No hauràs de sentir-te obligat
A comunicar-te
Amb algú que parla en silenci,
Viu al no res,
I res vol dels demés,
Més que això,
Res.