ENTERRADA SOBRE TERRA (lite)Repiquen les campanes. Pobra, ha mort. L’aire fred de l’abadia tremola amb els crits sense pena ni glòria del campanar. Elles no senten, la seva sang de metall és freda, i no s’immuten ni amb les llàgrimes ni amb el silenci. La compadeixo, tan plena de vida… No hi hagué temps aquella nit, quan la porta de la cambra picà com un tro i s’obrí deixant pas una llum enlluernadora, tal com un raig. Entre la pluja de cops i crits no trobà temps per fer-ho.
Els graons de pedra, un a un queden enrera. La pedra humida mira com el temps passa, i deixa que els peus la llepin i la facin menguar. No li té pena, no sent els sanglots perquè no té orelles. Però sí, va ser feliç, ella. Ho fou quan dormí embolcallada per uns braços una nit, per primer cop, quan tot just avia començat a viure. Ho fou quan obrí els ulls i veié la seva cambra de sempre diferent per sempre.
Però ara era morta, i els morts no senten la calor dels vius.
El vent gelat corre per entre els murs, xiulant una cançó que no és de dol. Tant li és que ella no hi sigui, perquè no va ser culpa seva que un dia posés els seus ulls en ell. La morta no s’arrepentí mai, d’allò, perquè havia sentit la vida córrer dintre seu com un munt de formigues. Tan viva com l’havia sentit quan havien estat junts l’últim moment, quan encara sentia la seva presència entre els seus braços i sobre els seus llavis, tan diferent com era ara.
Ella no obriria més els ulls al món, quedaria suspesa al temps com queden els cossos a l’aigua.
I aquella, aquella que somicava amagada entre els bancs de la capella, aquella amb el cabell tallat i vestida de negre, aquella pregava per la morta. Resava cegament com a últim consol, encomanat la seva nova vida a Déu, que substituiria qui havia estimat la que ja no vivia.
Amb les mans enllaçades davant del Crist, les seves germanes confoneren llàgrimes de passió amb crits d’abandó i solitud on s’havia endinsat quan deixà de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada