L’AS DELS MIRATGES
L’as dels miratges, qui es trenca les mans fent passar les cartes, sense decidir-se per una. Mirant-les i decidint quina escollir, però com vaig dir un dia tampoc li han donat per escollir.
L’as dels miratges, qui els mira, bonics com una tarda i un gelat al Pati dels Tarongers, avans de veure meravelles. Bonics com una perduda, con una xerrada internauta i com les amistats llunyanes. Bonics com una tornada a la Terra, la meva, però sense pensar que al tornar les coses seràn iguals.
L’as dels miratges, que es mira les coses i les persones passar. La que observa des d’un racó la música i la llum de colors, la que veu les converses i les rialles des del silenci mal trovat. Esperant, ja sigui al sofà de recepció, a la cadira del bar, a la pedra de la muralla, al llit desfet de l’habitació. Camina, corre, menja, mentres espera.
L’as de miratges no dorm, somia, i quan els cops a la porta la desperten, pensa que potser no hauria de ser allà. Ella mai ha estimat tant el seu llit.
L’as de miratges mira com corre el tren. Veu com deixa enrere tot, veu que les vies s’escapen ràpidament, com les llàgrimes. No vol, sap que no pot i que no deu, que no ho ha de fer, però ho fa. I se sent inútil i ridícula, i les mandíbulas li fan mal, però hi ha altres mals pitjors.
L’as de miratges es trenca les mans passant les cartes, com fotografies, com somnis i com paraules. Compta i recompta les frases.
L’as de miratges deixa l’habitació. L’as de miratges ja no plora.
S’ha cansat i ha dit prou.
Pobre as de miratges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada