Oriandik...
L’error... l’error enfilat amb un imperdible al cor. I sentint el costat que talla, sentint-lo tan dins i tan profund... un tall gris. I no poder mirar, no poder aixecar la vista del terra, perquè ni tan sols el terra és segur. No miris els ulls... no miris, els ulls estan per dir la veritat, no mirirs perquè pots deixar-te veure. I una boira, i també molt de grisa a les pupil·les, les ninetes empetitides de pena. I de cansanci. I potser de culpabilitat. Sobretot d’inseguretat.
Deixa-ho caure, com una fulla a l’ivern. Cau, i és grisa perquè el món ho és. Les demés son grises, el cel és gris, l’aigua és grisa, els troncs ho són. I ella sent que no pot callar, i seguir allà, parada, deixant-se caure al buit. Cansada d’aguantar a la branca, cansada de seguir, però més encara de no fer res. Cansada de ser grisa, però amb por.
Potser també hi ha por, agafat al l’imperdible.
Por de ser, de parlar, temor de dir i sentir, i d’entendre, d’estimar, de callar i no xerrar, de morir vivint i no morir mai... Por d’ella, por d’estar sola, por de les demés fulles, por de caure i por del vent, por de seguir i no cridar, de patir... por de la por. Por de viure, i por de l’error.
L’error... és gris. Potser l’error és no cometre’l. Potser l’error és la por.
L’error... l’error enfilat amb un imperdible al cor. I sentint el costat que talla, sentint-lo tan dins i tan profund... un tall gris. I no poder mirar, no poder aixecar la vista del terra, perquè ni tan sols el terra és segur. No miris els ulls... no miris, els ulls estan per dir la veritat, no mirirs perquè pots deixar-te veure. I una boira, i també molt de grisa a les pupil·les, les ninetes empetitides de pena. I de cansanci. I potser de culpabilitat. Sobretot d’inseguretat.
Deixa-ho caure, com una fulla a l’ivern. Cau, i és grisa perquè el món ho és. Les demés son grises, el cel és gris, l’aigua és grisa, els troncs ho són. I ella sent que no pot callar, i seguir allà, parada, deixant-se caure al buit. Cansada d’aguantar a la branca, cansada de seguir, però més encara de no fer res. Cansada de ser grisa, però amb por.
Potser també hi ha por, agafat al l’imperdible.
Por de ser, de parlar, temor de dir i sentir, i d’entendre, d’estimar, de callar i no xerrar, de morir vivint i no morir mai... Por d’ella, por d’estar sola, por de les demés fulles, por de caure i por del vent, por de seguir i no cridar, de patir... por de la por. Por de viure, i por de l’error.
L’error... és gris. Potser l’error és no cometre’l. Potser l’error és la por.
*I seguim dient oriandik, que és encara... i ja no sé, estic farta de pensar. Sí, l’estimo encara, i encara sóc així, i encara faig el que faig i encara caic i encara mequivoco, i encara dubto, i... encara somio. Encara ploro, encara ric, crec,... encara sento. *
I què?
I què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada