La via del tren és una malltia infinita. Veig el seu reflex abombat al cristall del vagó, a més de la meva ombra.
He penjat. Potser perquè les coses no han canviat. He tallat el fil telefònic perquè no ho volia fer, perquè desitjava massa transportar-me allà. Perquè em tallaven l’orella els acords de la guitarra i les veus, perquè em feia mal. He tallat per no sentir més aquell pes minúscul a la punta dels peus.
I ella. Sí, era una excusa. No trucava per aquella fotesa. Ho feia pen sentir aquella veu, perquè m’atreia com els suïcides a l’abisme, amb la fascinació de la por i l’horror. Com el dolor. Perquè em fa tant de mal que l’estimo, i l’estimo i em fa tant de mal...
És inútil pensar que si demà em trovo amb els acords i les veus se’m curarà la pena. La pena la duc dins.
Però... és tan bonic creure en els miratges...
He penjat. Potser perquè les coses no han canviat. He tallat el fil telefònic perquè no ho volia fer, perquè desitjava massa transportar-me allà. Perquè em tallaven l’orella els acords de la guitarra i les veus, perquè em feia mal. He tallat per no sentir més aquell pes minúscul a la punta dels peus.
I ella. Sí, era una excusa. No trucava per aquella fotesa. Ho feia pen sentir aquella veu, perquè m’atreia com els suïcides a l’abisme, amb la fascinació de la por i l’horror. Com el dolor. Perquè em fa tant de mal que l’estimo, i l’estimo i em fa tant de mal...
És inútil pensar que si demà em trovo amb els acords i les veus se’m curarà la pena. La pena la duc dins.
Però... és tan bonic creure en els miratges...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada