Els acords de la guitarra esquincen l’aire de la nit d’estrelles com mòbils caient del cel. I la vibració xoca contra les meves orelles i em desfà per dins, massa bell per encavir-ho tot en un petit forat. La guitarra bellugant-se al meu costat, sobre la palla, mirant el cel. Tan sols... tan sols podia tencar els ulls i sentir la sudadera a la pell, els braços encreuats sota el cap, estirada i plena del voltant. Només podia... viure les veus de les xerrades de vivac, la veu cantant, si, els meus llavis resseguint la cançó, el djambé, el vent. I... res mes. No existeix res mes.
No heu sentit mai que no voleu fer res mes que viure cada instant d’un moment, a gotetes, tenint tot el sabor a la boca? Mai heu sentit que no hi ha cap lloc més al mon on volgueu ser, simplement perquè a la vostra ment no hi ha cap lloc més?
La nit, el camp de treball, els companys, el músic i la música amb l’instrument, el coincidir en tants punts. Un dibuix, unes lletres, un pabelló, una nit a la serena, constel·lacions inventades, un castell en runes....
*Bonic i acavat. Diuen que als llocs on vem ser feliços mai no hem de tornar... Dons no hi tornarem*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada