Si el viento puede, puedo yo

Rastres de converses que mai vaig tenir:

“Perquè quan tens una part complementària fora del teu cos i formes una unitat i un dia se’n va, una part de tu ha mort, se n’ha anat amb l’altre persona. I llavors has d’apendre a reconstruir-te sense saber com es feia això de viure.”

“I es que no puc improvitzar perquè tu no ets qui em faria improvitzar, o potser perquè t’hi assembles massa i no podria improvitzar amb qui em faria improvitzar.”

“…em fa por que em vinguis al cap durant el dia per una tonteria i pensi que al dia següent t’haig de fer una abraçada. Una abraçada, t’imagines? I a sobre que quan arrivi el moment ho faci. I que em vingui cualsevol i m’abraci i que jo abraci i que em facin conyes pel passadís. Però que a sobre, després de tot, pensi que em farà pena i tot que la gent marxi.”

“Porque la vida es móvil, y móvil es… Vodafone”

Potser fora bo que em possés a estudiar, o a fer alguna cosa de profit que no fos tocar la guitarra i somiar tot el dia amb aquelles converses que mai vais tenir.