Sóc feliç de copilot. Sóc feliç malgastant un dia sencer en mirar per la finestra abaixada del cotxe i treure el cap per despentinar-me. Sóc eliç veient la ciutat quedar enrere i veient que devant només hi ha carretera, com una promesa. M'agrada resseguir les linies discontinues de les bandes i fer fotos a les fàbriques abandonades i a les muntanyes sense haver d'aturar-me. M'agrada veure pantans immensosi d'un blau intens en excés i atravessar poblets encongits pel sol de justicia. M'agraden les corbes de les muntanyes i les senyals de kilometratge de la vora del camí.
Sóc feliç des d'aqui, mirant com tot s'escapa abans de que m'hi pugui fixar bé. Fer un viatge molt llarg per, només, arribar a un riu minúscul i ficar els peus dins l'aigua del desglaç de les muntanyes del Pirineu. Mirar el voltant, respirar. I, després, tornar a Barcelona.
Per això tornar a ciutat, gris, fum i cotxes m'ha resultat avui massa dur.
1 comentari:
desconnectar... magnífic!
Publica un comentari a l'entrada