La seva vida fou curta però intensíssima.
Bernat nasqué en un petit poblet de les muntanyes pirinenques, a Pedradita.
Allà, el seu pare, que era l’amo important de les poques terres cultivables de la zona i en qualitat de segon fill, a ell no li tocava res. Quan tingué l’edat convenient va ingressar al monestir de la muntanya propera, el de Carlit, i de seguida destacà en la seva vocació religiosa. Tothom creia que arribaria lluny, i els mestres l’animaven a aprendre i seguir.
Un dia, complerts els vint, el seu mestre, tenint en compte la seva avantatjada educació i la ceba notable habilitat, li demanà que l’acompanyes en qualitat d’aprenent a veure el senyor de Targassona, que volia que li fessin copies d’uns llibres molt antics arribats dels confins, i ell acceptà de bon grat.
El cas es que en arribar a Targassona, el carro que els portava es trencà, i mentre que el mestre es quedava per guardar-lo ell anà caminant al poble més proper per demanar ajuda. A mig camí es trobà assedegat, i parà per veure a un riu d’aigües cristal·lines, que li semblaren bones al primer cop d’ull, però que li portarien la seva perdició: mentre bevia va veure una dona que, tot cantant, es banyava nua. Ell, que mai havia vist més que les parets del monestir i les pells aspres dels seus companys, aquella senyora li semblà una deessa d’aquelles que cantaven els trobadors, i s’enamorà perdudament. En silenci l’observà, i no s’atreví a parlar-li. A l’estona sentí veus, i fugí corrents, avergonyit per trair les seves creences.
Quan tornà al carro el mestre ja l’esperava amb la roda arreglada, i després de renyar-lo emprengueren camí.
A l’ arribar al castell del noble i en rebre i conèixer’l, el cor se li parà en adonar- se’n que les fines pells del riu estaven cobertes de riques teles i joies, doncs la dona estimada era l’esposa del senyor, na Margarida de Montmagastre. L’ànima se li caigué als peus, i pensà que potser millor així.
Amb el temps, la relació anà a més, es coneixeren i parlaren, i a ell li
aflorà la vena literària. Ella li parlà dels trobadors, li digué com li agradaven les seves cançons, i ell començà a escriure’n per ella, i a publicar-les amb el sobrenom amb que se’l coneix. Bernat intentava allargassar la còpia dels llibres, anava cada cop mes lent, fins que al final el senyor els convidà a viure mentre acabaven l’obra. Al cap de pocs mesos, la relació arribà al seu punt àlgid, mentre que el marit anava de caça i a la seva alcova, però no durà gaire la seva felicitat.
Continuaran veient-se furtivament, i Bernat obtingué bastant renom, encara que ningú sabia qui era. Un dia com qualsevol altre, al jardí, na Margarida li vingué amb la cara somrient.
“que passa?” preguntà Bernat, “m’agrada que siguis tan feliç de trobar-te amb mi”. “no es per tu, estimat, que somric”, contestà la senyora, “si no perquè porto un fill a les entranyes”.
El de Lo Tossal quasi salta d’alegria. “senyora, aquest fill benaurat, es nostre?”; “si, es fill de mon senyor i meu, encara que tu hi ajudessis”. “no entenc…”, s’alarmà, “treieu-me del dubte…”. “no cal ser prou llest per assabentar-se’n, Bernat, que aquest fill n’és del desig i no de l’amor de matrimoni. Però no us en preocupeu; amb paraules dolces, el meu marit no s’adonarà de res, i passarà per hereu legítim el que no l’és. Hauríeu d’estar content, no tots els fills de vilatà es fan nobles…””no ho entenc”, suplicà, “jo us estimo… podem fugir lluny, a la muntanya…” “no, a tu et manca el que el meu marit em pot oferir, poder i riqueses… on vols que anem, infeliç? Au, vés tu sol, que els fills tan sols son per als casats”. Així el deixà la bella dama, i sense esma per res sortí corrents del castell, i fugí i vagà per terres catalanes durant tant de temps que perdé el compte. La seva trista vida acabà quan, en un poble, li contaren que a Margarida de Montmagastre l’havia mort el seu marit, en saber que l’havia traït amb un altre. La seva pena fou tan gran que tan sols tingué forces de tirar-se al riu Ter, i s’ofegà sense remei per no saber nedar.
