TREBALL LITE
Amor, sempre amor. Estic farta de sentir parlar d’ell, de sentir com la gent s’omple la boca amb una paraula buida. Amor, odio aquesta paraula, perquè la gent l’usa massa sovint, perquè degrada el seu valor, li treu energia i significat, com els “T’estimo”. La gent diu amor quan vol dir sexe, quan vol dir compassió, pena, quan vol dir egoísme. Diuen que estimen quan l’únic que volen és no quedar-se sols, i els comprenc, però que no li diguin amor! No entenen en realitat el que vol dir, no saven què estan invocant.
No crec en l’amor com el pinten. No crec que sigui pètals de cirerer al vent, no crec que sigui Snat Valentí, ni cors vermells ni rams de flors. No sé que es l’amor i no puc dir del cert com és, com tampoc puc parlar d’algú que no conec. No seria just perquè no seria rigurosa. Puc imaginar-lo, puc fer-me’n una idea, pel que he sentit dir, perquè mai m’ha parlat a l’orella, ni m’ha fet posar la pell de gallina, ni ha trucat a la meva porta. Crec que l’amor es silenci, es aquell que parla amb mirades i buits d’idees. Crec en un amor que no és cec, que sap bé qui estima, sap els seus defectes i els accepta, L’amor per mi és totalment conscient. L’amor que jo espero crema a la sang i és suau com el vellut, i té molta llum, com els matins d’estiu. Olora a disabte pel matí, a vell i a fusta, a mullat de bosc, i sona com el riu que saps cristal·lí. És tragedia. L’amor són dos cireres unides per la cua.
L’amor… ai, espero tant d’ell… tant que tinc por de després donar-me la patacada quan el conegui, si és el conec. Sé que espera darrera la següent cantonada.
