“-Digues foll: quina cosa és meravella? Repòs: -Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses vesibles corruptibles, que les invisibles incorruptibles.”
Ramón Llull, "Llibre d'Amic e Amat"
Si, la veritat és que és tota una meravella... meravella és no morir al intent. És quan sents cada centímetre que et separa com si estiguessin tatuats a alguna part del teu cos, quan a cada passa et sents més lluny i més buit, quan t’adones que tan sols vius de records i anyorançes per dinar, sopar i esmorzar. És veure al matí en mirar-te al mirall a l’altre vanda la seva absència, més grassa cada dia, i saber que et seguirà fins que tenquis els ulls, i adonar-te’n que mai no us podreu fer companyia. La meravella és estimar més que estimar-te, és no trepitjar terra si obres la bústia i veus carta, i ensorrar-te i xocar quan s’acava la lletra. Mirar l’horitzó que et repta i sentir l’eco de la seva veu, i girar el cap sempre pensant que creuarà l’hombra de la teva porta i et donarà una sorpresa. És com viure en un somni que et fa patir, en una trancisió des de l’últim cop que el vas veure fins al próxim que el veuràs. No és viure la realitat, però tampoc somies, perquè el dolor és real...
Jo sóc de les que creu que l’amor ha de ser imperfecte: l’altre ha de tenir defectes insufribles, ser insuportable algun cop, ha d’anar mal pentinat a vegades, amb la roba arrugada, ha de dir vajanades, plorar, sentir-se malament, inútil, i, sobretot, ha d’equivocar-se. Ha de tenir errors de producció, ha de ser humà, algú corruptible i visible, no diví. Per que? Perque jo sóc humana, perque la gent que diu ser perfecta em fa repelús, i perquè per mi la paraula perfecte no és real. No hi ha res totalment exacte, perquè la perfecció varia segons la persona, no és estàndard.
Jo, d’això d’amar coses absents en sé bastant, i sé que no és fàcil per res. Fa mal, a vegades és insuportable, i pots arrivar a pensar que es millor no sentir res. Però també crec que estimar, ja per sí sol, és una meravella.
