Si el viento puede, puedo yo

LA FUGA (LITE)

Córrer. Córrer i no parar, fins l’horitzó. Correr i sentir el terra, perdre l’alè i deixar-ho tot enrere. Deixar, de tan ràpid, els peus oblidats. Tan sols vull això… Deixar molt enrere tot el que em persegueix, la teva olor, la teva pell, els meus records, la teva memoria, el temps, la soletat, la teva calor. No vull res teu, i per això corro, per voler oblidar o no haver viscut. Corro per adormir el cor que em cou, per perdre pel camí les meves plomes d’anaguet lleig, les besades mai donades i les ganes de viure. Corro al buit, perquè sento que així em salvo. Caure ja no m’importa, tan sols vull xocar amb aquesta muralla que em separa de la felicitat. Xocar i caure, i sentir el dolor i xocar, i ferirme per sentirme viva. I a cada passa rápida em degoteja l’ánim. No veig el camí sota els meus peus, corro camp a través, sense seguir cap senda perquè ja no se què vull. El caos, l’abisme devant, i jo fugint perseguint una meta que no existeix a l’hora de la veritat.

Ho perdo tot… No sento més que absències a les meves mans, tantes que em pesen… em cansen, em lastren les certeses dels meus desitjos. Sé el que vull, però es imposible… I per això corro, perquè fugir és de covards, de bales perdudes i d’indecisos, d’infeliços,… i jo sóc les tres coses a la vegada.

El pitjor és que pot ser que, en la meva fugida de tu, et busqui.




…”No pude juntar el agua con aceite”…
Petites, la trista veritat ha arrivat.
...i jo que creia que els anaguets lletjos també podien ser feliços...

*una sin dos, el dos con una*

(sento moltíssim les faltes, a Albacete no hi ha corrector de català)