Si el viento puede, puedo yo

LES FIGUES DE SOL (*)

Fent les paus amb la migdiada,
tornant del jornal agotador,
perd intensitat la calor
quan ella descansa a l’hombrada.

Decanta el cap, clou els ulls en runa,
i una llágrima cau des del moll,
entre riada negre i coll,
de sa pell,m ánima bruna.

Les mans de cmí totes plenes,
d’hores tristes entre mars d’espigues,
de les falçs companys, de suors amigues,
es mullen entre fulles de les figueres.

Son dits son plens d’arades,
d’entrebancs amb el destí
i amb ells pren el matí
de les figues benaurades.

Les figues, com gotes de pedra,
ses ungles esberlades esberlen
i en obrir-se, d’un sospir li pengen
sa boca i sa carn de cendra.

I aquestos mateixos llavis
secs de terra, buits de vida
entre veu i gana deixen mida
per recloure la mel dels savis.

Brillen, lluents, les dents i el riure
quan l’avidesa de lánima mor,
ja sense blanques carns i roig cor,
reneix dins seu el fruit d’un somriure.

I repren el camí a pas de formiga,
qui sap si deixant sa mateixa pell
al cantó de la via feta un garbell
o la de la figa adormida.



*Als treballadors de la terra*






(So sorry, la meva ment no pensa en vers sino en prosa)