Si el viento puede, puedo yo

Que n’és de bonic, mirar les estrelles, sobretot mentres el sol és al cel.
¿Pot ser bonic mirar les hombres? Sí, si es reparteixen amb la llum més grisa.
Ës bonic veure com cau la brisa, caient, caient, caient sobre el meu cabell…
Més bonic és sentir-la riure, amb una rialla que ompli els ulls,
I amb la mirada bufar espelmes, bufar vaixells sobre els terrats perduts…

És bonic veure, a la tarda, com la llum s’amaga sota la capa de l’ombra.
I ara sí, ara no, balla una lenta melodía (qui sap, potser per mi),
sobre els terrats de Barcelona, bonica, amb la cara neta.
Penso que pot ser que la roba s’inventes
Per poder fer els terrats; o
Que els parallamps son ocells grisos,
Que un dia es van quedar enganxats a les teules rojes,
Atrets pels vius colors,
I allà, de la decepció,
Quedessin tristos i parats.
I la son els enganxés endormiscats.

Pot ser que al final, les muntanyes siguin una mentida, i el mar de cartró.
Pot ser que la pluja no sigui més que les llágrimes del vidre, que volien ser diamant.
De fet, els edificis son com fongs, setes que creixen i creixen…

No m’importa, de fet. Tan sols és bonic pensar… que les coses son difer3nts.


(perdoneu, no estic massa inspirada. Ja que esteu, llegiu l’entrada de sota…)