Un marc blanc amb la paret blava. El vidre que et torna la mirada. I un gest, un de petit que t’obra les portes. Llis, el tacte del blanc és llis i brillant, i amb les dues mans empenys, empenys fins el final, fins el soroll i la llum i la ciutat. I mires, tan sols tens ulls per obrir la ment i mirar.
L’aire. Respires a fons, oblidaves ja com era l’olor fresc de ciutat. Tenies la necessitat de que et toqués la pell, encara que sigui intuir-la només. Respires, respires a fons. Aspires ciutat, aspires soroll i suavitat de rumors pel nas. I sents l’olor de les veus, unes clares, altres estridents i melancòliques, atrafegades, persuasives… airoses. Callen i parlen i murmuren i criden, i de fons els cotxes canten. Sí, canten, i saps que el seu olor és de ciutat.
I tenques els ulls i observes els passos més abaix, com, una mica més enllà, es creuen els móns diferents a cada cantó de la via. Pots sentir com passen per les teves venes les rodes de bicicleta i els seus pneumàtics, com les soles van fent clan-clap, com s’asseu un pidolaire i com s’aixeca una turista avent brenat. I no t’importa. I segueixes mirant amb els ulls tencats.
I escoltes, sí, escoltes la llum com cau delicada sobre les teules i els terrats, sobre les gavines podrides de respirar fum, sobre els parallamps i les cornisas, més enllà de les estatues i els carrers, més enllà, una mica més enllà del port. I sents el mar com corre. Sents com es pon el sol i com els vidres somriuen, am una rialla que et fa encegar. I tu també somrius, perque tot això s’encomana.
I ara escrius, escrius perquè entens que ets un puntet en la ciutat, mirant des d’un marc blau a unes parets blanques, perquè des d’aquí, per petit que sigui l’instant, entens el sentit de la ciutat.
Viure-la.
L’aire. Respires a fons, oblidaves ja com era l’olor fresc de ciutat. Tenies la necessitat de que et toqués la pell, encara que sigui intuir-la només. Respires, respires a fons. Aspires ciutat, aspires soroll i suavitat de rumors pel nas. I sents l’olor de les veus, unes clares, altres estridents i melancòliques, atrafegades, persuasives… airoses. Callen i parlen i murmuren i criden, i de fons els cotxes canten. Sí, canten, i saps que el seu olor és de ciutat.
I tenques els ulls i observes els passos més abaix, com, una mica més enllà, es creuen els móns diferents a cada cantó de la via. Pots sentir com passen per les teves venes les rodes de bicicleta i els seus pneumàtics, com les soles van fent clan-clap, com s’asseu un pidolaire i com s’aixeca una turista avent brenat. I no t’importa. I segueixes mirant amb els ulls tencats.
I escoltes, sí, escoltes la llum com cau delicada sobre les teules i els terrats, sobre les gavines podrides de respirar fum, sobre els parallamps i les cornisas, més enllà de les estatues i els carrers, més enllà, una mica més enllà del port. I sents el mar com corre. Sents com es pon el sol i com els vidres somriuen, am una rialla que et fa encegar. I tu també somrius, perque tot això s’encomana.
I ara escrius, escrius perquè entens que ets un puntet en la ciutat, mirant des d’un marc blau a unes parets blanques, perquè des d’aquí, per petit que sigui l’instant, entens el sentit de la ciutat.
Viure-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada