Si el viento puede, puedo yo

“Poques vegades sobreviuen dues solituds juntes a les paraules” (*)

Es va abraçar mentre mirava a totes bandes, assaguda sobre les seves cames. Observà les estanteries, llibres i llibres, lloms que treien el cos pels costats de la fusta. Llbres vells que deien i deien en silenci. Amb els títols es venien, esperant que detengués la mirada, que fixés la mà sobre seu i els traguès. Literatura i revolució, los otros catalanes, La tierra y el campesino, 1r de Maig,... quants cops no s’havia perdut entre idees, entre lletres, a tardes dels caps de setmana buscant i mirant, a l’atzar? quantes vegades no havia imaginat, s’havia emocionat, enamorat, havia descovert, apres, dubtat, set crítica? Sí, ho savia, des d’aquell dia.

El coneixia d’abans, d’altres cops que ja l’havien impressionat. recorda un discurs gravat a un disc de vinil, el cant de les balenes, dels finestrals grans a una casa petita. Però quell va ser un Dia, dels especials. Tot começà amb un cançoner antic, amb lletres d’altres época. Sabíem que era una caixa de pandora, i amb les primeres notes s’escapà en torrent tots els sentiments. La música era d’altres temps, i sentir-lo era sentir la història. Era agafar a les mans una mica de somni, i veure com es va desfent, poc a poc, fins que nomès et veus les mans. S’emocionà. Sí, li trontollava la veu, i no podies imaginar que el mon seguia girant, que les coses continuaven, perquè ara el temps era allà, ficat a la cambra, assegut al teu costat. Amb les notes, no sempre acertades, anava filant el conte de la seva vida, el dolor, la lluita, les ganes de llibertat, tots els anys en pocs segons. I la pell de gallina, i un calfred a l’espinada.

Ara recordava l’intensitat de quan vius alguna cosa, que té el valor d’un més de vida. L’has gaudit tant que et sembla impossible. I ara...

Les notes li resseguien els llabis per dins. La savia bé, l’havia après i havia descovert, havia entes i volia seguir. Per ella mateixa, per retenir-lo uns instants més. S’abraçà més fort al terra. Cantar-la era cantar-lo.

I per això...

“Arriba párias de la tierra...”

Sentía el dolor. Sí, un dolor gran, com una agulla, de llágrimes. I amb el fred del terra, el dube. Estarem a la altura? podrem lluitar? serem capaços? queda algú apte? queda algú? Sentía els ecos de l’habitació i li preguntava, però no obtenia resposta.



*El text parla d’una solitud molt més gran que les paraules. A vegades els somnis impacten igual que la realitat i ens fan adonar-nos de moltes coses*