Si el viento puede, puedo yo

visc una setmana plena de dilluns.

Visc una setmana plena de dilluns perquè les obligacions m'amarren quan el sol encara crema i encara m'arriba a les orelles la dolça cançó del mar.

Visc en una setmana plena de dies feiners perquè camino per Barcelona centre i sento que hi ha massa gent, massa soroll, massa cotxes i massa tràfec. Els turistes, pobres ells, que descobreixen a cada moment racons que jo ja tinc amarrats a l'ànima,s'amunteguen i baden pels carrers de ciutat vella.

I jo
tinc pressa.

I pels carrers estrets de la Catedral ells semblen ovelles i jo el pastor del ramat. Mel's miro i semblen babaus, embadalits amb les pedres, tan perduts i desconcertats, aferrant-se a mapes plens de linies i lletres, tot rebregats.

Alguns dies em semblen monstres, monstres que em barren el pas i em fan ganyotes, perquè ells també saben, com jo, que estic empresonada entre els horaris de tren i els de classe, i se'n riuen en veure'm passar, corrents i sense esma, per fer un entrepà ràpid perquè no hi ha temps a més per dinar.

Però en el fons els envejo, envejo
les seves mirades noves per una nova ciutat.

Els envejo perquè Barcelona fa que jo visque setmanes plenes de dilluns,
mentres que a ells els hi regala carrers nous de trinca
i una setmana plena de dissabtes al sol.

I jo, corrent perquè arribo tard a un altre dilluns, els deixo enrere i m'armo fins a les dents per sobreviure a un nou assalt a la ciutat.