Si el viento puede, puedo yo

Ai... Aquest poblet d'aquí és Reolid. La foto és d'aquet estiu, des d'una montanyeta de les que el rodeja. Ja veieu que no té res d'especial, no és ni bonic, ni gran, ni res de res. I no sé per què me l'etimo tant, però l'estimo.

Aquest estiu, l'últim dia avans d'anarme'n, vaig fer el que em vaig passar fent tots els dies: donar jo sola una volta amb la bici. Veieu al fons de la foto un pujol, una petita "meseta", per on puja un camí? doncs vaig anar per allà: la pujadas es difícil, però hi ha unes vistes precioses.

Doncs allà a dalt hi va haber un moment, un instant màgic on el temps perd el sentit. Mai heu estat envaïts per la natura? em vaig sentir molt molt petita, una petitíssima porció d'aquell terra. N'era molt conscient, sentia les pedres calentes sota les meves sabates, sentía el vent que em fuetejava, i sentia el cel damunt del meu cap, tani i tan intens que feia mal als ulls. M'omplia la ment aquella llum enlluernadora i aquell abisme blau, impecable i inmens, com no l'havia sentit mai. Em sentia atreta per una terra que em cridava, que sentía al meu interior, on sabía que sempre seria benbinguda perquè estava feta per que jo hi estés, perquè jo l'estimés.

Estava hipnotitzada amb la seva terra roja, que en aquell moment feien un núvol de pols, amb les seves roques dures, el seu terra amb herba seca com la palla, i aquelles herbes que sempre rodaven pel terra donant-li un aire de desert. Veia les oliveres en fila india, ratlles i ratlles verdes que s'havien cultivat sempre, fent les marques del pentinat de les muntanyes. Sentia que si estirava la mà les podia tocar. Mes enllà, a la plana, vaig veure la carretera, com una serp llarga i opaca, que serpentejava fins on s'em perdia la vista. També vaig observar les cases de Reolid, que savia lletges, sense res especial, però les vaig estimar. Vaig estimar les seves parets tan blanques a l'estiu que cegaven, els seus fanals negres i els seus llargandaixos tan grans.

No en tinc ni idea, de quant temps vaig estar allà. Potser una hora, potser mitja, no ho se. Per mi allò va ser el més imponent que havia vist, i potser no ho és, segur, però els records, els moments viscuts sempre, tot el que representava aquell poblet insignificant, aquelles terres que en realitat no tenien molt valor, em va poder. Vaig tenir la certesa de que si conservava aquell moment a algún racó segur de la meva ment, si a l'hivern fred recordava aquella calor de justicia que cuasi no notava, si als moments difícils tornava a aquell instant màgic... em sentiria segura, estaria a casa. I allò em reconfortaria profundament.

Ara, sento encara aquella terra sota els meus peus, i encara recordo aquella profunda sensació de llibertat. Vaig saber-me enmig d'una cosa molt important, i vaig adonar-me que tenia el futur entre les meves mans.