QUI NO DESTACA (contrastos lite)
Mirà per la finestra i somià deixar de ser. Veié les aus que esquinçaven el blau del cel mentre volaven vaixells, i s’esgargamellaven les tardes de primavera començant a deixar caure la idea de que l’estiu arribava.
No li interessava el que deia el professor a la pissarra, no entenia per què la gent volia veure problemes de matemàtiques on només hi havien dibuixos. Tan sols sentia un cant de colom quan el mestre parlava, i tampoc sabia per què la gent volia sentir-hi la lliçó, i preferia somiar a intentar aprendre allò que sabia que mai entendria. El tragueren al negre, no va saber que dir devant dels angles de guix, i, com sempre, mentre el mestre el renyava i els companys se’n reien, es posà vermell. Per dintre li pujà una marea de ràbia que tan sols el deixà tornar, poc a poc, al seu pupitre.
Sortint de l’escola, imaginà que les pedres que li tiraven eren avions de paper, i ni sentí els cops a la seva pell, que es tornà morada. Mai havia set massa amistós amb els seus companys, no entenia les seves ganes de jugar al futbol mentre que ell volia fer castells de sorra i jugar a pirates i natius. No s’avenia a participar perquè sempre li tocava seure a la banqueta. No s’hi amoïnava, però. Quan jugava sol, sabia que sempre seria el seu protagonista, el qui guanyava, el bo, qui mata dracs de fum i salva princeses de roba.
Passà el temps, i tots van créixer, o no tots, encara alguns seguien mirant per la finestra. Els ocells al seu cap seguien bategant les ales contra els barrots, i continuava perseguint l’estiu enmig de les nits d’hivern. Seguia sense saber què feia allà plantat mirant qui no l’estimava, seguien els seus companys tirant-li pedres de paraules, seguí acompanyat de la soledat. Un dia de gener, cansat de no importar-li res, pujà a la torre més alta, per veure si mossegant el gris del cel els seus ocells callaven. Mirant el remor de la ciutat no sentia ja ni les rialles.
Quan algú hi caigué, no sapiguèren on havia anat a parar aquell xicot que perseguia les mosques amb la mirada. Ningú el va veure abandonar l’ombra de l’edifici, ningú el va veure caure al terra, ningú va sentir el seu riure; tan sols es va poder sentir l’aleteig de cent ocells escapant de les seves presons de paraules callades.
Ningú en sabé res, d’ell, fins que, al cap del temps, reberen pedaços de les seves ales en forma de postals.
*Per mihermanito, perquè ser diferent és dur, encara que és d’hora perquè t’adonis que el teu horitzó no és de cartró*
No li interessava el que deia el professor a la pissarra, no entenia per què la gent volia veure problemes de matemàtiques on només hi havien dibuixos. Tan sols sentia un cant de colom quan el mestre parlava, i tampoc sabia per què la gent volia sentir-hi la lliçó, i preferia somiar a intentar aprendre allò que sabia que mai entendria. El tragueren al negre, no va saber que dir devant dels angles de guix, i, com sempre, mentre el mestre el renyava i els companys se’n reien, es posà vermell. Per dintre li pujà una marea de ràbia que tan sols el deixà tornar, poc a poc, al seu pupitre.
Sortint de l’escola, imaginà que les pedres que li tiraven eren avions de paper, i ni sentí els cops a la seva pell, que es tornà morada. Mai havia set massa amistós amb els seus companys, no entenia les seves ganes de jugar al futbol mentre que ell volia fer castells de sorra i jugar a pirates i natius. No s’avenia a participar perquè sempre li tocava seure a la banqueta. No s’hi amoïnava, però. Quan jugava sol, sabia que sempre seria el seu protagonista, el qui guanyava, el bo, qui mata dracs de fum i salva princeses de roba.
Passà el temps, i tots van créixer, o no tots, encara alguns seguien mirant per la finestra. Els ocells al seu cap seguien bategant les ales contra els barrots, i continuava perseguint l’estiu enmig de les nits d’hivern. Seguia sense saber què feia allà plantat mirant qui no l’estimava, seguien els seus companys tirant-li pedres de paraules, seguí acompanyat de la soledat. Un dia de gener, cansat de no importar-li res, pujà a la torre més alta, per veure si mossegant el gris del cel els seus ocells callaven. Mirant el remor de la ciutat no sentia ja ni les rialles.
Quan algú hi caigué, no sapiguèren on havia anat a parar aquell xicot que perseguia les mosques amb la mirada. Ningú el va veure abandonar l’ombra de l’edifici, ningú el va veure caure al terra, ningú va sentir el seu riure; tan sols es va poder sentir l’aleteig de cent ocells escapant de les seves presons de paraules callades.
Ningú en sabé res, d’ell, fins que, al cap del temps, reberen pedaços de les seves ales en forma de postals.
*Per mihermanito, perquè ser diferent és dur, encara que és d’hora perquè t’adonis que el teu horitzó no és de cartró*
2 comentaris:
oh!
quina sort que encara hi ha gent diferent disposada a escriure sobre temes diferents. cada vegada que llegeixo els teus textos em confirmes el que ja sabia, que com més escrius, millor ho fas!
petonets futura guanyadora del premi planeta!
Publica un comentari a l'entrada